Albert Serra, el cineasta “fatal”

Com les seves pel·lícules, la pre­sen­tació sobre (i amb) Albert Serra que va tenir lloc dimarts al ves­pre a la Lli­bre­ria 22 de Girona en motiu de la pre­sen­tació d'un acu­rat DVD-lli­bre que recull els seus dos llarg­me­trat­ges, Honor de cava­lle­ria i El cant dels ocells; el docu­men­tal Wai­ting for Sancho, i el lli­bre Plano a plano –amb pròleg de Pere Gim­fer­rer–, va ser lenta, arítmica i molt i molt densa. També, és cert, però, que així són els films que han cata­pul­tat el cine­asta banyolí a la cate­go­ria de “direc­tor estel·lar” –com el va pre­sen­tar el mes­tre de cerimònies, Gui­llem Ter­ri­bas–, que sem­pre dei­xen pòsit i et rega­len alguna perla.

Albert Serra, abi­llat com és habi­tual amb un fulard al coll, amb el seu bigoti prim ben reta­llat i amb aquell aire entre flâneur i hereu de la gauche divine, va arren­car fort quan es va auto­de­fi­nir com “un cine­asta fatal”. No ho va dir en referència a les memo­ra­bles fem­mes fata­les, sinó, com ell mateix va dir, en con­tra­po­sició als cine­as­tes “expe­ri­men­tals” i “aca­de­mi­cis­tes” que com­ple­ta­rien les altres dues cate­go­ries o nivells amb les quals, segons ell, es poden clas­si­fi­car els direc­tors de cinema. Per sort de la gent que vam seguir l'acte (menys del que podríem espe­rar tenint en compte el per­so­natge pro­ta­go­nista), Serra va con­cre­tar qui­nes són aques­tes “cate­go­ries” o “nivells”. Segons ell, la pri­mera cine­ma­to­gra­fia seria l'aca­de­mi­cisme, “que no té cap mena d'interès perquè es limita a apli­car allò esta­blert”. Una segona seria l'expe­ri­men­tal, que ell des­con­si­dera perquè és “pura rebel·lia perquè sí”. I, final­ment, a la ter­cera, a la qual diu que per­tany, tro­bem el fata­lisme, que va defi­nir de la següent manera: “És una manera de tre­ba­llar ter­ri­ble­ment con­ser­va­dora en la mesura que accepto allò que ha de pas­sar, i en la qual el destí es pot emmot­llar”. En aquest sen­tit va reconèixer que el cinema digi­tal ha aju­dat molt als cine­as­tes fatals com ell, “ja que per­met la mínima inter­venció”.

Més ter­re­nal va ser la con­versa sobre la relació del direc­tor amb els seus dos actors fetitxe: Lluís Carbó i Lluís Ser­rat. L'exal­tació de la ges­tu­a­li­tat d'un i la “sen­su­a­li­tat dels mic­he­lins” de l'altre ens van reme­tre a les que, segu­ra­ment, són les grans fites dels films de Serra: les esce­nes bucòliques i ple­nes de vida dels banys a la gorga a Honor de cava­lle­ria i a la bassa a El cant dels ocells. “Unes de les meves pre­fe­ri­des, no només de la fil­mo­gra­fia de Serra sinó de la història del cinema”, per la pre­sen­ta­dora de l'acte, la peri­o­dista i crítica de cinema Imma Merino. Tan­ma­teix, no tot van ser flors i vio­les entre un i altra. Tal­ment com si fos una dis­cussió entre Qui­xot-Albert i Sancho-Imma, i davant de les quei­xes d'aquesta a les cites de Dalí que va fer el direc­tor, Albert Serra va deci­dir citar-lo una i altra vegada. Al final, una der­ro­tada Imma Merino el va repli­car: “M'agra­des més tu, Albert!”.