Nit d'amor

Som tots els homes el mateix home? La feli­ci­tat, el dolor? És aquest l'argu­ment de la vida? La sole­dat, la mort? Els daus rodo­len i no hi ha vida que pugui saber on va ni home que vagi a cap banda... Què resta, doncs? La memòria... Però aquesta és vera o pura ficció?

Qua­dre escènic: cam­bra de morts. Cos des­pu­llat damunt una llosa de mar­bre, un cadàver. El plafó baix i flu­o­res­cent taca de llum blanca la pell morta. S'alça el bes­llum, len­ta­ment. Retorna, per un ins­tant, la vida. Els ulls s'obren. De fons, un tre­pig de sorolls s'amun­te­guen, gos­sos bor­dant, un nadó que plo­ri­queja, gemecs... Des­perta la memòria, la veu, tor­nen les parau­les...

Pri­mer amor, un text per­tor­ba­dor i diver­tidíssim de Samuel Beckett diri­git als tor­ra­co­llons dels espec­ta­dors que durant hora i deu minuts no saben ben bé si esmus­sar un som­riure o dei­xar-se gelar la sang. I és que Beckett és des­pi­e­tat, inco­moda bé. La seva plas­ti­ci­tat críptica i pes­si­mista és molt ace­rada, tant com el par­ti­cu­lar humor que gasta, negre i sòrdid. El retrat de la con­dició humana que mos­tra és exacte i pro­per, per poc som con­fi­nats a obser­var-nos vio­len­ta­ment, de manera ina­pel·lable.

Ate­nem la veu tur­men­tada d'un ésser... recorda que en morir son pare fou expul­sat de l'habi­tació on jeia, camina i troba un banc, un espai íntim per­fecte, flan­que­jat per dos arbres morts i una riera, i com a pai­satge detri­tus amun­te­gats, de sobte apa­reix l'estràbica i seduc­tora Lulú, s'asseu, sor­gei­xen uns sen­ti­ments estranys, ine­vi­ta­bles, incòmodes, és la cai­guda en l'amor, de seguida la vida en comú, l'hor­ror de l'experiència i un des­con­cert abru­sa­dor... Però pot­ser tot això no és més que una ficció de la memòria, l'impuls de la veu a seguir par­lant, amb la fotesa de sobre­viure d'alguna manera o tal vegada la urgència de silenci i oblit defi­ni­tius...

Pere Arqui­llué és un actor immens, extra­or­di­nari, domina a pler una increïble gamma de recur­sos inter­pre­ta­tius, la seva veu mera­ve­llosa modula i matisa qual­se­vol estat de l'ànima del per­so­natge; i pos­se­eix, a més, una sen­sa­ci­o­nal vis còmica capaç d'incor­po­rar també les sor­pre­nents reac­ci­ons del públic. Diria que l'afer frega la per­fecció del que es pot espe­rar d'un actor i d'un text, irre­prot­xa­ble. No m'estendré més sobre això...