El rigor d'un treballador

Fins que no pas­sin uns mesos no podrem tenir prou pers­pec­tiva per valo­rar el ter­ri­ble impacte que tindrà per a la cul­tura cata­lana la pèrdua de Joan Solà. Feia 36 anys que publi­cava arti­cles als mit­jans cata­lans, dues eta­pes al Diari de Bar­ce­lona, un parell d'anys, en la dècada de 1980, al des­a­pa­re­gut set­ma­nari El Món i des del 1991 al suple­ment Cul­tura del diari Avui. Fa exac­ta­ment una set­mana s'aco­mi­a­dava dels seus lec­tors fidels de la premsa per poder llui­tar amb més temps con­tra un càncer que va acon­se­guir minar el dina­misme d'un intel·lec­tual tan bri­llant com tre­ba­lla­dor. Què dir d'una figura d'aquesta mag­ni­tud que no resulti tòpic ni ja dit? Solà no era un acadèmic con­ven­ci­o­nal, no era només un pro­fes­sor o un teòric de la nor­ma­tiva, no. Era un home com­promès amb el seu temps, que s'havia invo­lu­crat per la moder­nit­zació del català men­tre s'ado­nava que molts dels que havien de pro­te­gir la nos­tra llen­gua n'eren els prin­ci­pals ene­mics.

Recordo una extensa entre­vista a L'Avenç en què afir­mava que el català no patia només per la manca d'un Estat sinó que tenia un Estat en con­tra. El nos­tre idi­oma, signe iden­ti­tari del país, ha patit no exclu­si­va­ment pels ava­tars històrics de les dic­ta­du­res i les guer­res sinó perquè l'adjec­ti­vada Espa­nya plu­ral sem­pre l'ha con­si­de­rat un feno­men aliè o de segona cate­go­ria davant la con­si­de­rada llen­gua comuna. Men­tre pre­di­quen sobre el patri­moni cul­tu­ral, el català sem­pre ha estat la llen­gua dels der­ro­tats, d'unes comu­ni­tats perifèriques que sem­bla que par­lin un idi­oma dife­rent per moles­tar els espa­nyols i per­ju­di­car i mar­gi­nar el cas­tellà. Joan Solà n'era cons­ci­ent. En aques­tes cir­cumstàncies no es va poder dedi­car única­ment a la feina científica vin­cu­lada a la lingüística i a la filo­lo­gia, sinó que va par­ti­ci­par sovint en la defensa del català, tant en tri­bu­nes públi­ques com en la premsa. Com el seu admi­rat Noam Chomsky, Solà era un home que no vivia refu­giat en un món paral·lel, on era un rei, sinó que va voler ser un ciu­tadà del car­rer. I això es veu en molts dels seus arti­cles i en part dels lli­bres més divul­ga­tius. En un emo­tiu arti­cle al volum Joan Solà. 10 tex­tos d'home­natge, Josep Mur­ga­des feia un recor­re­gut per la tra­jectòria vital i pro­fes­si­o­nal del mes­tre, man­lle­vant-li una frase que és tota una defi­nició de l'idi­oma del nos­tre baque­te­jat país: “Una llen­gua fer­re­nya, arre­lada als camins que tre­pit­java”. Mur­ga­des evo­cava quan, encara ado­les­cent, va rebre del mes­tre dos manu­als bàsics, el de Marvà i el de Signe, fruit en gran part de la dedi­cació de l'incan­sa­ble Albert Jané.

No sé si a l'amic Joan Solà li hau­rien agra­dat els comen­ta­ris que han sor­git arran de la seva mort, que el situen després dels admi­rats Pom­peu Fabra i Joan Coro­mi­nes com el més impor­tant lingüista del català modern, però crec que és de justícia reconèixer la tasca immensa d'un home amb una força extra­or­dinària: dis­ci­pli­nat, metòdic i, alhora, obert i desin­hi­bit, sem­pre amb una paraula ama­ble cap als cre­a­dors. Li agra­da­ven els hete­ro­do­xos i en algun moment va ser acu­sat per les seves sim­pa­ties amb els par­ti­da­ris de l'ano­me­nat català light. Solà es va man­te­nir obert al debat i a la joven­tut. Havia pas­sat tota una vida en la soli­tud com­par­tida de les aules i sabia escol­tar, de la mateixa manera que sabia mirar. Fa una set­mana vaig escriure que els lec­tors esperàvem la seva recu­pe­ració ràpida. No ha estat així. El seu lle­gat, però, ens acom­pa­nyarà per sem­pre. Ens va donar les gràcies men­tre ens dema­nava fide­li­tat als mit­jans cata­lans. El gran intel·lec­tual va ser també un home sen­zill. Em quedo amb una de les seves parau­les pre­di­lec­tes: Enda­vant.