‘In persona'

Podem ima­gi­nar el Fes­ti­val de Tar­dor Tem­po­rada Alta sense algun mun­tatge de Krys­tian Lupa? Penso que ja no. Per què? Perquè espec­ta­cles com ara Per­sona. Marilyn sem­blen com­pro­me­tre d'alguna manera, en explo­rar el mateix abisme, la vida. I l‘abisme som nosal­tres. Ignoro, mal­grat es mos­tra, quin és el secret d'aquest mera­vellós artista de la imatge, d'aquest il·lumi­na­dor d'inte­ri­ors... però, sens dubte, alguna cosa té a veure amb nosal­tres i l'íntima veri­tat.

1962. Marilyn ha fugit enmig d'un rodatge, fa dos dies que està des­a­pa­re­guda, refu­gi­ada en una vella nau indus­trial, un han­gar con­ver­tit en estudi fotogràfic on Cha­plin hi havia rodat alguna antiga pel·lícula. L'espai és gris i escros­to­nat, les por­tes metàl·liques i l'escala estan rove­lla­des, qua­tre tau­les jun­tes for­men un cen­tre on Marilyn s'estira, una flas­sada i coi­xins, pen­gen uns quants ves­tits en una banda, cadi­res escam­pa­des, cai­xes, vasos i ampo­lles d'aiguar­dent anglès, al fons una bici­cleta atu­rada i un telèfon omplint els racons, al davant, un focus de rodatge i una grua. Res­sona de lluny un goteig cons­tant i obses­siu. La impres­si­o­nant pell blanca i rosada des­borda els límits d'un tri­cot negre. Pensa en Grui­xenka, la pros­ti­tuta d'Els ger­mans Karamàzov. Per fi ve Paula, dona del seu mes­tre Lee Stras­berg, amb qui tenien el vell pro­jecte de mun­tar el Dos­to­ievski, assa­gen..., però es pre­senta André de Die­nes, amb qui fa una última sessió de foto­gra­fies, pur ero­tisme i bellesa trista, també arriba un estrany, un vigi­lant a qui sedu­eix, i Ralf Gre­en­son, el psi­quia­tra obses­si­o­nat que fra­cassa i qui, segons el direc­tor, porta Marilyn al suïcidi dei­xant-li unes pas­ti­lles. A la fi, en trànsit de mort, apa­rei­xen un munt de per­so­nat­ges en una mena de mani­comi impro­vi­sat, par­len inin­tel·ligi­ble i actuen rares esce­nes, és la ment de Marilyn repre­sen­tant-se, alhora que Paula la des­pu­lla, uns l'esti­ren damunt un llençol blanc, on de cop la bru­ta­li­tat impac­tant d'unes fla­mes mons­tru­o­ses crema el cos immòbil d'aque­lla bella nina blanca.

Tot i que la posada en escena és natu­ra­lista, Lupa juga amb una doble veri­tat, hi ha l'externa i la psi­cològica, les quals es bar­re­gen contínua­ment reflec­tint la neu­rastènia vital de l'actriu. I el mateix passa amb la impres­si­o­nant dra­matúrgia, par­tint de la ficció hi ha una mes­cla d'ele­ments històrics i biogràfics que con­for­men un tot d'una intensa i pro­funda cohesió intel·lec­tual. Lupa enfoca l'espec­ta­cle al cen­tre de la ment de Marilyn ima­gi­nant una hipotètica espi­ri­tu­a­li­tat que li dóna una nova, fràgil i pode­rosa per­so­na­li­tat. És com entrar en una casa enigmàtica on la veri­tat fictícia és més impor­tant que la històrica, perquè vivim de veres la llu­mi­no­si­tat del seu inte­rior. Lupa, un cop més, es rein­venta reve­lant algu­nes tro­ba­lles escèniques excep­ci­o­nals. Les imat­ges pro­jec­ta­des de San­dra Kor­ze­niak al límit, des­feta i plo­rant després d'un assaig –que Lupa va gra­var sense que ella ho sabés– con­fes­sant veure's incapaç de recrear l'ideal que el direc­tor li exi­gia, no només il·lus­tren el procés cre­a­tiu, sinó la imatge més pura i la mimesi més esgar­ri­fosa mai traçades de Marilyn. Impres­si­o­nants també Katarzyna Figura i Piotr Skiba. Sen­tida ovació del públic, com­moció i llàgri­mes en la com­pa­nyia. Imme­mo­rial.