Ricard Salvat, mestre

Dilluns al ves­pre vaig entrar al Tea­tre Romea amb una gran il·lusió perquè s'hi cele­brava una sessió d'home­natge a Ricard Sal­vat. Sal­vat: el millor pro­fes­sor de la meva vida.

Una colla d'amics de Ricard Sal­vat han orga­nit­zat aquest novem­bre un seguit d'actes per recor­dar la figura del dra­ma­turg, nar­ra­dor i pro­fes­sor mort el març de l'any pas­sat als 74 anys víctima d'un ves­sa­ment cere­bral. Pel meu gust, el pro­grama se cen­tra massa en el dra­ma­turg i massa poc en les altres dimen­si­ons del per­so­natge. No hau­ria sobrat inci­dir en la de pro­fes­sor uni­ver­si­tari en les dis­ci­pli­nes d'història i teo­ria de l'art o d'història de la lite­ra­tura i el tea­tre. Els orga­nit­za­dors hau­rien tro­bat alum­nes agraïts a dot­ze­nes que hau­rien pogut expli­car que als anys setanta, a la Facul­tat de Lle­tres de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona no hi havia cap pro­fes­sor que obrís més camins a l'intel·lecte, que fos més sug­ge­ri­dor, més pro­vo­ca­dor, més savi. I això que en aque­lla uni­ver­si­tat, en aque­lla facul­tat i més en con­cret en el depar­ta­ment d'Història de l'Art que diri­gia San­ti­ago Alco­lea hi havia pro­fes­sors de la talla, gran talla, de Miquel Por­ter, Oriol Mar­to­rell, Ale­xan­dre Cirici, Fre­de­ric Pau Verrié, o uns joveníssims Fran­cesc Font­bona, Daniel Giralt-Mira­cle i Jordi Llo­vet. Mate­rial de pri­mera, entre el con­so­li­dat i el que aca­ba­ria con­so­li­dant-se.

Sal­vat no seguia un pro­grama. I si el seguia, no ens el va anun­ciar mai. Arri­bava a classe i aquell dia tant podia par­lar-nos de la tragèdia grega com de l'ètica segons el cànon esta­blert per Ber­tolt Brecht a Vida de Gali­leu, com del poeta Foix de Sarrià com de l'última pel·lícula de Truf­faut, de Cha­brol, de Berg­man o de Bar­dem. Tot això podia sem­blar des­ma­ne­gat i atra­bi­li­ari, però al final sem­pre resul­tava que Cha­brol lli­gava amb la tragèdia grega o que la pel·lícula més comer­cial de Bar­dem, amb la Sara Mon­tiel de car­tell, tenia a veure amb Brecht i el pos­si­bi­lisme de Gali­leu. Hi havia alum­nes tan fas­ci­nats per Sal­vat que a l'estiu el seguien fins a la Uni­ver­si­tat Cata­lana de Prada de Con­flent, on també feia clas­ses. Un any hi reu­nia els caps de brot de l'ano­me­nat art con­cep­tual –Gar­cia Sevi­lla, Mun­ta­das, Car­les San­tos...– perquè des de la distància es bara­lles­sin amb Antoni Tàpies, que picava l'ham i entrava en la brega, i un altre any es pre­sen­tava amb la seva com­pa­nyia tea­tral perquè recités La pell de brau al gimnàs del Lycée Renou­vier. Aquell any, 1973, Sal­vat va saber que prop de Prada, a Cor­nellà de Con­flent, Ambrosi Car­rion es moria al llit de casa seva i va por­tar la com­pa­nyia a l'habi­tació del mori­bund perquè hi recités els ver­sos d'Espriu. Sal­vat sabia la importància de l'exi­liat Ambrosi Car­rion, i tant si la sabia. Sal­vat ho sabia tot.

Els alum­nes quedàvem parats que aquell pro­fes­sor que teníem per tan docu­men­tat i amè rebés tan­tes invec­ti­ves por­tes enfora de la uni­ver­si­tat i també por­tes endins. L'espec­ta­cle de dilluns al Romea es va cen­trar molt en aquest Sal­vat incomprès. La funció va començar amb un frag­ment d'Insults al públic, l'obra de Peter Handke que Sal­vat va diri­gir amb gran escàndol en aquell mateix tea­tre, i després va deri­var en una mena d'“insults” o més aviat impre­ca­ci­ons con­tra els que en vida de Sal­vat li van posar el dit a l'ull o li van negar el pa i la sal. Massa impre­ca­ci­ons i massa amar­gor. L'obra i el pen­sa­ment de Sal­vat se sus­ten­ten per si sols i per mèrits pro­pis. D'acord que ell era mes­tre de planys, però no cal superar els mes­tres en tot. Hi ha judi­cis agres­sius que més val igno­rar, que no cal aire­jar perquè no valen res. La millor demos­tració del record que Sal­vat ha dei­xat i la influència que ha exer­cit és la quan­ti­tat de gent que va pujar a l'esce­nari i va omplir el Romea, el tea­tre que ell va evi­tar que es con­vertís en un pàrquing.