Buika: l'èxit sense fre

La mallor­quina Concha Buika tor­narà avui per ter­cer cop al Palau de la Música (on mai no ha que­dat una sola entrada a la taqui­lla sense ven­dre's) amb la sen­sació que el seu èxit glo­bal, des de l'edició ara fa qua­tre anys de Mi niña Lola, no té atu­ra­dor. “Real­ment no t'assa­ben­tes gaire del que passa –adme­tia ahir–. De sobte la Mari­ana [la seva repre­sen­tant] em crida i em diu, per exem­ple, que al New York Times hi ha un arti­cle que parla de mi de puta mare. Dius «guai», però, de seguida, ja ets dins l'auto­car cap a un altre lloc on actuar”. “[l'èxit] M'ha arri­bat un poc tard –rela­ti­vitza–, i ja acos­tu­mada a l'èxit que sig­ni­fica estar tran­quil·la a Mallorca tom­bada sota un amet­ller”.

Buika cul­mi­narà avui dins del Fes­ti­val de Jazz de Bar­ce­lona la gira d'El último trago, que l'any pas­sat ja va començar al Palau i que, recent­ment, l'ha dut a un nou ter­ri­tori de con­questa: els Estats Units. “Em temp­ten sovint per can­tar en anglès –admet– i no em nego pas a fer-ho, tot i que si se'm per­met esco­llir pre­fe­reixo l'espa­nyol o el mallorquí, llengües melòdiques i melo­ses que no s'han explo­tat tant”.

Buika no sem­bla obli­dar els vells temps: “Al Palau, de fet, ja hi vaig actuar com a corista de Tomeu Penya, i em vaig emo­ci­o­nar. Es nota que tots els artis­tes que hi han pas­sat hi han dei­xat un bocí d'ànima. Ja pots haver actuat a Wis­con­sin que, a Palma, quan hi tor­nes i dius que has fet un Palau, la gent con­ti­nua al·luci­nant”. No obs­tant això, tam­poc té gaire temps per per­dre recor­dant tri­ful­gues pas­sa­des, ja que el pre­sent la té ben ocu­pada: un futur lli­bre de poe­sia, una col·labo­ració amb Chick Corea (“no parem d'enviar-nos car­tes, boge­ries, cançons i dibui­xos”) i la seva par­ti­ci­pació, aviat a la pan­ta­lla, a La piel que habito, nou film d'Almodóvar. “Em vaig sen­tir estra­nya i, de cop i volta, molt petita –recorda de la seva par­ti­ci­pació–. Anto­nio Ban­de­ras va haver de posar-se a ballar amb mi perquè em tran­quil·litzés una miqueta”. “De tota manera –pun­tu­a­litza–, quan canto, em relaxo. Tu ets sem­pre el pri­mer públic, ja sigui can­tant en una pel·lícula o a la cuina de casa”.