Fer xerrar l'art

Segu­ra­ment no seran les millors expo­si­ci­ons que he vist, però sí les tres que m'han fet sor­tir dife­rent de com hi havia entrat. Una va ser al Macba: William Ken­tridge, on l'autor sud-africà pre­sen­tava amb dibui­xos i ani­mació un tre­ball basat en el rebuig al racisme; Nou ghetto ame­ricà, també al Macba, de Camilo José Ver­gara, una expo­sició fotogràfica que mos­trava com ha evo­lu­ci­o­nat el sen­tit de la pro­tecció domèstica a les llars dels Estats Units i Una cam­bra pròpia, exhi­bida al Museu d'Art de Girona el 1999, amb el comis­sa­riat de Glòria Bosch i Susanna Por­tell.

Aquesta dar­rera mos­tra trans­por­tava al que en essència és l'art: un con­junt de sen­sa­ci­ons pro­vo­ca­des per matèria real amb sig­ni­fi­cació metafòrica, objec­tes que són i no són el que són, sug­ge­ri­ments, vin­cu­lació amb altres ves­sant cre­a­ti­ves, pen­sa­ment i pre­dis­po­sició de l'espec­ta­dor a par­ti­ci­par en l'expo­sició com a ele­ment indis­pen­sa­ble en el procés artístic.

Glòria Bosch, actual direc­tora artística dels espais d'expo­si­ci­ons de la Fun­dació Vila Casas, té l'ofici de crítica d'art –en els seus ini­cis publi­cava a El Punt–, comissària d'expo­si­ci­ons, cura­tor i altres deno­mi­na­ci­ons que vénen a expres­sar el tre­ball de la per­sona que sense ser explícita­ment artista fa de l'art la seva matèria labo­ral. Bosch, al llarg de la seva tra­jectòria, ha fet palès que l'art trans­cen­deix sovint els seus cre­a­dors i que és una matèria en trans­for­mació, i per tant viva. Això és el que dife­ren­cia l'art del que no ho és (sovint davant l'estra­nyesa d'una pro­posta que no acaba d'enten­dre, molta gent es fa la pre­gunta «però això és art?»). Glòria Bosch ha vol­gut donar noves sig­ni­fi­ca­ci­ons a obres que sem­bla­ven que eren del pas­sat i que no tenien res a dir en el pre­sent. Al cap­da­vant del Museu d'Art de Girona feia con­ver­sar talles reli­gi­o­ses amb pro­pos­tes molt més con­tem­porànies. Un tre­ball que no va ser prou entès i que fins i tot va aixe­car certa polèmica. Per fer aques­tes tro­ba­des d'accents artístics dife­rents, Bosch con­vi­dava a fer de comis­sa­ris d'expo­si­ci­ons gent de fora del món d'art, com ara l'actor Jordi Boi­xa­de­ras i el can­tant Gerard Quin­tana. Amb aquests ingre­di­ents, l'esclat mul­ti­di­rec­ci­o­nal de per­cep­ci­ons artísti­ques diver­ses pro­vo­cava una llum dife­rent a peces que fins ales­ho­res havien tin­gut una tona­li­tat molt defi­nida. L'apro­pa­ment trans­dis­ci­pli­nari ha estat una de les carac­terísti­ques del seu tre­ball. Al catàleg de l'expo­sició Cegue­ses (una altra de les col·labo­ra­ci­ons amb Por­tell), espe­ci­a­lis­tes de dife­rents bran­ques par­la­ven de com s'ha trac­tat la ceguesa des de la ficció cre­a­tiva; a M'escriuràs una carta feia de la paraula un pig­ment, i a Llis­tes d'espera expres­sava mit­jançant la cre­ació artística un dels grans con­flic­tes de la medi­cina pública. Aquesta mos­tra la va pre­sen­tar a l'Espai Volart de la Fun­dació Vila Casas, que a més de pro­moure el Pro­jecte Art, impulsa el Pro­jecte Salut, dedi­cat al món sani­tari. L'últim embo­lat de la Bosch té una visu­a­lit­zació aca­bada de fer. La set­mana pas­sada es va inau­gu­rar el dar­rer pro­jecte de la Fun­dació Vila Casas: l'espai de pin­tura con­tem­porània Can Fra­mis, al 22@ bar­ce­loní. La seva feina i la del seu equip ha estat cons­truir nous dis­cur­sos a par­tir del gest previ d'un col·lec­ci­o­nista (Antoni Vila Casas).

Aques­tes noves visi­ons demo­cra­tit­zen l'art en pen­jar noms de relleu amb altres no tan con­si­de­rats (el que ha pro­vo­cat certa irri­tació d'egos), i expli­quen noves històries que fins i tot poden sor­pren­dre els matei­xos artis­tes, la qual cosa con­firma que l'art en si mateix és un patri­moni (o hau­ria de ser-ho) comú.