El fil alguerès

En aquest mar Medi­ter­rani que aquests dies se'ns apa­reix san­gui­nari hi ha racons espe­ci­als. L'Alguer n'és un. Al poble de Sar­de­nya hi va arri­bar amb vai­xells, al segle XIV, una llen­gua que no només ha arri­bat viva al segle XXI, sinó que atre­sora un reper­tori musi­cal ben gran i exu­be­rant. Aquesta és la història que explica La cançó cata­lana a Sar­de­nya, el pro­jecte que Clau­dio Gabriel Sanna va pre­sen­tar amb el grup Càlic fa deu anys, i que diven­dres va ofe­rir actu­a­lit­zat al fes­ti­val Tra­di­cionàrius. A més de Sanna (veu i gui­tarra), Josep Maria Cols (piano i acordió) i Àngel Var­giu (cla­ri­net), la for­mació va pre­sen­tar el reforç sor­pre­nent de Clau­dia Cra­buzza, la jove can­tant algue­resa del grup sard Chic­hi­meca, que va anar con­tra­po­sant una veu tem­pe­ra­men­tal al cant repo­sat de Sanna, men­tre els dos ins­tru­men­tis­tes ves­tien les cançons de sabor por­tu­ari. El con­cert va par­tir d'anti­gues bala­des tra­di­ci­o­nals i romanços de reis i bata­lles que han per­du­rat en l'ima­gi­nari alguerès per res­se­guir després el fil musi­cal dels can­tau­tors del segle XX com Pas­qual Gallo i, espe­ci­al­ment, Pino Piras, autor alguerès de mort pre­ma­tura que va dei­xar escri­tes un bon gra­pat de cançons nota­bles, tant satíriques com elegíaques, però sem­pre amb la remor de la costa algue­resa de fons. Sanna, que asse­gura que, sense les cançons, la seva llen­gua no hagués sobre­vis­cut, va dei­xar per als bisos la que segu­ra­ment és la seva peça més cone­guda, en què implora a Rya­nair que salvi l'alguerès amb vols de baix cost.