Pianista exquisit

Els melòmans devem molt a Albert Atte­ne­lle. Pia­nista exqui­sit, pro­mo­tor d'ini­ci­a­ti­ves pedagògiques a qui es va con­fiar la inau­gu­ració del des­a­pa­re­gut Cen­tre de Docu­men­tació Musi­cal amb una ino­bli­da­ble Música callada de Mom­pou; revi­ta­lit­za­dor de les obres de piano de Déodat de Séverac, quasi obli­da­des; inte­grant d'un trio de somni amb Gerard i Lluís Claret; el pia­nista que va posar en cir­cu­lació, estre­nant-les, les sub­tilíssi­mes Vari­a­ci­ons sobre un tema de Cho­pin de Mom­pou. Un dels al·lici­ents de dilluns era tor­nar-les a sen­tir de les mans de qui les va donar a conèixer. Però no tot es va que­dar aquí: la pri­mera part, tot sumant-se també a l'any Schu­mann, ens va ofe­rir la seva Fan­ta­sia en Do Major op. 17 del dar­rer movi­ment de la qual, Lent i sos­tin­gut amb els enllaços dolços, va fer una autèntica cre­ació. Va fer una obra breu, molt ben aco­llida, Cri et cloche, de Víctor Estapé, un home­natge a Mom­pou. Va cloure el reci­tal amb la Fan­ta­sia Bética de Manuel de Falla, sovint inter­pre­tada aus­te­ra­ment, a “la cas­te­llana”, i Atte­ne­lle en va extreure tots els colors duent-nos, en certs moments, quasi al Falla orques­tral. Amb una sala plena va ser generós i didàctic en les peces afe­gi­des: la Cançó i Dansa núm. 6 de Mom­pou, la dansa Ori­en­tal de Gra­na­dos i El Puerto d'Albéniz. Cal feli­ci­tar L'Audi­tori per recu­pe­rar la que hau­ria de ser cita anual amb els nos­tres mes­tres del piano: pri­mer Miquel Farré, ara Albert Atte­ne­lle.