Calders genial

APere Cal­ders li agra­dava recor­dar que havia nas­cut el mateix any de l'enfon­sa­ment del Tita­nic, com si el món i l'atzar li hagues­sin pro­cu­rat una ingent metàfora de la rea­li­tat en la qual poder flo­tar damunt les aigües esgar­ri­a­des de la feblesa humana. Diver­tint-se a pler, aquest guio­nista de la vida esdevé el més for­mi­da­ble con­tista de la llen­gua cata­lana, el més ori­gi­nal. Aviat farà cent anys del seu nata­lici i el Círcol Maldà trans­fi­gura per uns dies l'espai fabulós, en un estra­bul·lat uni­vers cal­dersià, en la vivenda par­ti­cu­lar d'aquest magis­tral i diver­tidíssim recre­a­dor de la lògica de l'insòlit, tan reblerta de plàcida quo­ti­di­a­ni­tat com d'esmo­lada iro­nia.

Damunt una catifa blanca esquit­xada de grops negres des­cansa una tau­leta ves­tida amb tova­lles blan­ques, una cafe­tera i una tassa; a la vora, un tam­bo­ret i un acordió, al fons, hi penja una pan­ta­lla que mos­tra cari­ca­tu­res il·lus­tra­des; i a l'altra banda, s'hi està un esqui­fit croc amb pin­ces, dels ten­ta­cles del qual col­guen uns fulls impre­sos amb lle­tra; al davant, una escam­pa­dissa de faris­tols en línia.

Imma Colo­mer res­salta com una nar­ra­dora extra­or­dinària, des­grana una set­zena de relats amb el mateix enginy enjo­gas­sat i fabulós amb què varen éssers escrits, una fidel memòria que esbossa peti­tes esce­nes recre­ant les veus i l'ànima dels tipus dibui­xats, diver­tint-se en l'humo­rada mera­ve­llosa i mati­sant el sen­tit fi i la màgia mis­te­ri­osa del Cal­ders genial. Essent així neix l'encant d'una posada en escena on aca­bem jugant amb l'absurd, la fan­ta­sia i la cosa insòlita, amb tanta espon­taneïtat com la que dóna saber que tot allò que passa, en un sen­tit o altre, ens és con­na­tu­ral. Alhora Dioni Chico polsa l'acordió bellu­gant l'aire desen­fa­dat d'aquesta admi­ra­ble irre­a­li­tat acla­pa­ra­dora. Espec­ta­cle sen­zill, magnífic.

Imma i Dioni van dedi­car la funció a la memòria de l'actor Pep Tor­rents.