Ben pla

Bar­ce­lona estima Akram Khan. Però és un amor pel que conei­xem d'ell més que pel que aquesta vegada ens hagi mos­trat. Volia par­lar-nos d'àngels, però hem que­dat desan­ge­lats. Ver­ti­cal Road (camí ver­ti­cal), que diven­dres va dei­xar fora un munt de gent sense entrada, és una obra plana, un estat de sus­pensió que no acaba d'evo­lu­ci­o­nar cap enda­vant ni cap enrere, ni cap a baix ni, encara menys, cap a dalt. La música de Nit­hin Shaw­ney, col·labo­ra­dor de Khan en diver­ses i reei­xi­des oca­si­ons, aquí és un ele­ment més de la pesan­tor gene­ral, mal­grat l'eteri del tema i dels nom­bro­sos i pre­vi­si­bles sons de calaix de ven­ti­la­dor que hi jux­ta­posa. També hi tro­bem esce­nes indub­ta­ble­ment pre­ci­o­ses, imat­ges fotogràfica­ment excel·lents, amb aquests ves­tits hel·lènics (sorprèn que la idea de Khan sobre els àngels tin­gui una mate­ri­a­li­tat tan escultòrica) i la pols que vola al seu vol­tant amb cada cop de movi­ment. I d'aquests n'hi ha molts, amb con­trac­ci­ons sob­ta­des mar­cant el ritme de bona part de la core­o­gra­fia, com el pèndol d'un metrònom que no veiem però escol­tem fins que es fon amb la música i es fa una pausa en el temps. Però més que metafísica, hi ha molt de postal, amb els cone­guts fei­xos de llum caient del cel i les mira­des necessària­ment a l'infi­nit. Els intèrprets, com sem­pre, són mera­ve­llo­sos i les seves par­ti­cu­la­ri­tats es per­ce­ben fins i tot en els esqua­drons que Khan tria per a la for­mació del con­junt. Lali Ayguadé ini­cia unes vol­tes amb l'esquena enrere i en sus­pensió que podrien tor­bar la imatge que tenim d'un humà i fer-nos pen­sar que es tracta d'un ésser d'un altre món. Però ningú d'un altre món juga­ria a ser tan efec­tista com en aquesta obra.