L'última emperadriu

D'estre­lla infan­til a vella glòria en col·labo­ra­ci­ons espe­ci­als; de pro­ta­go­nista d'una de les històries d'amor més tem­pes­tu­o­ses de Hollywood a símbol de la lluita con­tra la sida; de con­flic­tes a causa del con­sum d'alco­hol i dro­gues a activa usuària de Twit­ter... Eli­za­beth Tay­lor va ser totes aques­tes coses i més, i sobre­tot –en la seva com­bi­nació de gla­mur, bellesa i talent, no necessària­ment en dosis equi­va­lents– va ser un dels emble­mes més para­digmàtics del que sig­ni­fica una ruti­lant estre­lla de Hollywood. Una estre­lla super­vi­vent de l'època dau­rada del cinema nord-ame­ricà que es va apa­gar defi­ni­ti­va­ment ahir a l'hos­pi­tal Cedars-Sinai de Los Ange­les als 79 anys, víctima d'una insu­ficiència cardíaca.

Tay­lor –que es va reti­rar del cinema amb un paper secun­dari en la medi­o­cre Los Pica­pi­e­dra (1994)– havia ingres­sat al cen­tre l'11 de febrer per uns recur­rents pro­ble­mes de cor dels quals no es va recu­pe­rar, afe­gits a les múlti­ples malal­ties que patia des de feia temps: s'havia de des­plaçar en cadira de rodes a causa d'una oste­o­po­rosi.

Intèrpret de més de cin­quanta pel·lícules i gua­nya­dora de dos Oscar –per Una dona mar­cada (1960) i Qui té por de Vir­gi­nia Woolf (1966)–, Eli­za­beth Rose­mond Tay­lor havia nas­cut a Lon­dres el 1932 a causa d'una estada tem­po­ral dels seus pares a la capi­tal britànica. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mun­dial, la seva família va tor­nar a Califòrnia, on va debu­tar com a actriu als set anys amb There's one born every minute (1942), a la qual van seguir La cadena invi­si­ble (1944) i la seva seqüela El coraje de Las­sie (1946), i Foc de joven­tut (1944), amb Mickey Roo­ney. Amb divuit anys es va casar amb Con­rad Nic­ho­las Hil­ton, fill del fun­da­dor de la cadena hote­lera Hil­ton, en el que seria el pri­mer dels vuit matri­mo­nis que van con­for­mar la seva agi­tada vida sen­ti­men­tal: entre ells, amb l'actor Mic­hael Wil­ding i amb el pro­duc­tor Mike Todd –de qui va enviu­dar–, i amb el can­tant Eddie Fis­her.

Tot i que va inter­ve­nir en la popu­lar comèdia El padre de la novia (1950) i en la seva seqüela El padre es abu­elo (1951), Tay­lor es va carac­te­rit­zar per la inten­si­tat dramàtica de mol­tes de les pel·lícules que va inter­pre­tar, com ara Un lloc al sol (1951), Gegant (1956) –on va coin­ci­dir amb James Dean i amb el seu gran amic Rock Hud­son–, L'arbre de la vida (1957), les adap­ta­ci­ons de Ten­nes­see Willi­ams La gata sobre la tau­lada de zinc (1958) i De sobte, l'últim estiu (1959), i Refle­jos en un ojo dorado (1967).

El 1963, Eli­za­beth Tay­lor va pro­ta­go­nit­zar la monu­men­tal super­pro­ducció Cle­o­pa­tra de Joseph L. Manki­ewicz, en la qual va encar­nar la mítica empe­ra­driu egípcia i per la qual va cobrar un milió de dòlars de l'època. La pel·lícula –que pel seu estre­pitós fracàs econòmic ha pas­sat a sim­bo­lit­zar l'ocàs del sis­tema d'estu­dis del vell Hollywood– va viure un dels rodat­ges més lle­gen­da­ris de la història del cinema a causa dels múlti­ples pro­ble­mes de rodatge sor­gits i del volcànic idil·li que va ini­ciar amb qui va ser l'amor de la seva vida, l'actor gal·lès Ric­hard Bur­ton, amb qui va arri­bar a casar-se dues vega­des (del 1966 al 1974 i del 1975 al 1976), va pro­ta­go­nit­zar diver­ses pel·lícules i va tenir una filla, Maria.

Als anys setanta, la rellevància de les pel·lícules que va pro­ta­go­nit­zar va min­var, i va inter­ve­nir en severs fra­cas­sos com ara El pájaro azul (1976) i A little night music (1977). I als anys vui­tanta va començar a espa­iar pro­gres­si­va­ment les seves inter­ven­ci­ons, entre les quals, a l'adap­tació d'Agatha Chris­tie El espejo roto (1980) i El joven Tos­ca­nini (1988). En els dar­rers temps va des­ta­car sobre­tot per la seva gran amis­tat amb el des­a­pa­re­gut Mic­hael Jack­son i per la tasca huma­nitària a què la va impul­sar la mort de Rock Hud­son.