Sòlida maduresa

La camisa blanca de Joan Isaac fa joc amb l'espe­rit del dar­rer disc. Em declaro inno­cent és un tre­ball blanc, ente­nent el blanc no en el sen­tit de la puresa, sinó en el de la sin­ce­ri­tat. Els tex­tos són dels millors que ha escrit. Par­len de la vida quo­ti­di­ana, en pri­mera per­sona, i resul­ten ser autèntics retrats de la vida real, sense trampa ni cartró. I les músiques amplien el con­cepte cançó sense aban­do­nar l'essència.

El con­cert va ser excel·lent. Ben plan­te­jat i amb un equa­dor en què va tenir dos con­vi­dats: per una banda, el mes­tre Fran­cesc Bur­rull acom­pa­nyant Isaac al piano per ofe­rir una estrena, Després d'aquest cafè (diu que el tema for­marà part del seu pròxim disc), i A l'estació de França, i també amb Sicus Car­bo­nell dels Sabor de Gràcia, amb qui va inter­pre­tar a ritme rum­bero la peça Digue'm que no m'esti­mes. La resta va estar domi­nada per les noves com­po­si­ci­ons, rit­mes jazz amb Si vols (repe­tida al bis), o aro­mes de tango a M'agra­da­ria tant.

Acom­pa­nyat de set músics, cal des­ta­car les fun­ci­ons del bate­ria Lluis Ribalta, que aporta una sono­ri­tat molt espe­cial a algu­nes de les cançons, en espe­cial a la part final d'un Havanna dre­a­min' amb autèntic sabor txa-txa-txa. Però per sobre de tot, cal res­sal­tar l'acti­tud del pro­ta­go­nista, Joan Isaac, que sem­bla haver apar­cat defi­ni­ti­va­ment els ner­vis que el con­su­mien als ini­cis d'aquesta segona etapa de la seva car­rera musi­cal i de l'ensurt de salut que va patir poc després del seu retorn. Ara és un artista madur, segur de si mateix i de les seves pos­si­bi­li­tats. I es nota.