Bona rúbrica

De bell antuvi la cosa no pin­tava gaire bé. Con­junt ins­tru­men­tal molt reduït amb gent molt jove. Can­tants d'una extrema dis­creció. I com sem­bla ine­vi­ta­ble en les esce­ni­fi­ca­ci­ons actu­als, un canvi d'època que jus­ti­fi­quen dient que el lli­bret en què es basava Pur­cell va ser molt cri­ti­cat per dife­rir de l'obra El somni d'una nit d'estiu, de Shakes­pe­are, i adap­tar-la al gust del lli­bre­tista. Cre­uen en canvi que Pur­cell la va encer­tar en crear una semiòpera nova. S'han sen­tit doncs en lli­ber­tat per pre­sen­tar una obra més curta, dis­so­ci­ada de la con­nexió amb l'obra de Shakes­pe­are però ser­vant el caràcter dels dotze per­so­nat­ges que encar­nen la vari­e­tat de tipus humans segons la filo­so­fia renai­xen­tista. Els per­so­nat­ges ori­gi­nals ara van ves­tits de manera actual. Uns artis­tes de circ ame­nit­zen matus­se­ra­ment l'acció i dan­sen sense gràcia, tal vegada un efecte vol­gut pel direc­tor d'escena Mau­ri­cio García Lozano. Tot ple­gat va discórrer de manera sen­zi­lla i dis­creta que no feia dis­mi­nuir una certa estu­por en veure que cançons que hem sen­tit mera­ve­llo­sa­ment can­ta­des, com la cèlebre If love is a sweet pas­sion, es con­fi­a­ven a un tenor de veu mat i sense gaire gràcia. El públic va entrar a la trama i àdhuc els que ho observàvem amb dis­tan­ci­a­ment al final ens vam ren­dir quan la soprano Johanne Lunn va posar tota la inten­si­tat en la dar­rera ària i els actors que can­ta­ven van ento­nar un cor final, amb la col·labo­ració de l'orques­tra, exul­tant, opti­mista i esplèndid.