El nostre Lumet

Aquells que vàrem arri­bar a la cinefília mili­tant als anys setanta segu­ra­ment tenim una imatge dis­tor­si­o­nada de Sid­ney Lumet. L'home que va for­mar part d'aque­lla “gene­ració de la tele­visió” de què també van sor­gir cine­as­tes com Art­hur Penn o John Franken­hei­mer, el meti­culós artesà de Dotze homes sense pie­tat (1957), l'apre­nent d'autor a la manera euro­pea d'El pres­ta­mista (1964), fins i tot l'esti­lista mordaç d'El grup (1966), ens va rega­lar en aque­lla època dau­rada unes quan­tes obres mes­tres que encara avui roma­nen com algu­nes de les joies més llu­ents de la his­to­ria del cinema ame­ricà. Dit d'una altra manera, si no fos per L'ofensa (1972), Ser­pico (1973), Tarda de gos­sos (1975), Network (1976) o El príncep de la ciu­tat (1980), segu­ra­ment el seu tre­ball més acu­rat, Lumet no gau­di­ria avui del pres­tigi que evoca la menció del seu nom.

Totes elles, fabri­ca­des en el mateix temps en què el New Hollywood de Cop­pola o Scor­sese feien la volta al món, també com­par­tei­xen amb aquesta gene­ració més jove una mirada àcida i tur­bu­lenta cap a l'Amèrica de l'època. Però, a diferència d'ella, el seu estil és fred, minuciós, analític, pletòric d'una èpica der­ro­tista que va dei­xar per a la poste­ri­tat uns quants retrats memo­ra­bles de per­de­dors tur­men­tats i de vega­des visi­o­na­ris: el memo­ra­ble Al Pacino de Ser­pico o Tarda de gos­sos, el patètic John Cazale d'aquesta dar­rera, el Peter Finch de Network o el Treat Willi­ams d'El príncep de la ciu­tat són éssers que viuen en un entorn hos­til i pre­te­nen redi­mir-lo. Pot­ser sense voler-ho, Lumet va ser un com­ple­ment indis­pen­sa­ble d'aquells joves talents, en com­pa­nyia dels quals va donar el millor d'ell mateix. Després ja no va ser el mateix: Hollywood havia can­viat massa com per supor­tar les seves imper­tinències.