Integral

Ens hem de remun­tar en el temps per recor­dar una inte­gral a Bar­ce­lona de les sona­tes per a violí i piano de Beet­ho­ven i és el que ara han fet el con­cer­tino de l'orques­tra del Liceu i pro­fes­sor del Con­ser­va­tori del Liceu Kai Gleus­teen i la seva dona, l'exqui­sida pia­nista Cat­he­rinne Ordron­neau, també pro­fes­sora del con­ser­va­tori. Aquest nota­ble esforç que com­porta tocar les 10 sona­tes de Beet­ho­ven en vuit dies l'han rodat ja en una gira pel Canadà i els Estats Units i ara l'ofe­rei­xen, com una opor­tu­ni­tat, al públic bar­ce­loní.

A part de la sessió que comen­tem, es va fer una el 8 d'abril pas­sat i n'hi ha pre­vista una per demà mateix, dimarts 12 d'abril.

La sessió va ser excel·lent. Amb un domini tècnic abso­lut, diríem que va ser una expo­sició més dis­cur­siva que alam­bi­nada, més nar­ra­tiva que pro­funda. Un Gleus­teen impe­ca­ble va bri­llar al cos­tat d'un piano que reve­lava que l'Ordron­neau havia estat una bona dei­xe­ble de Moni­que Desc­haussées, espe­ci­a­lista a donar colors diver­sos a l'ins­tru­ment. Cat­he­rinne con­cer­tava amb un to aus­ter, mat, que recor­dava sense imi­tar-ho el for­te­pi­ano amb què Beet­ho­ven com­po­nia. En els moments que tocava sola el so es cla­ri­fi­cava i bri­llava més.

Del reper­tori recor­da­rem espe­ci­al­ment l'emoció trans­pa­rent de l'Andante con moto, de la Sonata núm. 1; la facècia de l'Andante scher­zoso de la núm. 4 i, després d'un ada­gio dol­gut, l'exu­be­rant llu­mi­no­si­tat del Scherzo: Alle­gro de la núm. 7.