Dermoestètica

No és qüestió de res­tar mèrits a les qua­li­tats tècni­ques i vocals d'Espe­ranza Spal­ding. Més nota­bles són encara els reco­nei­xe­ments que ha obtin­gut en cinc anys de car­rera, coro­nats amb el pri­mer Grammy de la història en la cate­go­ria de millor artista novell que es con­ce­deix a una pro­posta de jazz. Com també és una fita enco­mi­a­ble que la mateixa artista que actu­ava al Jam­bo­ree el mateix any que una dis­cogràfica de Bar­ce­lona li treia el seu pri­mer disc es pre­sentés ara a la sala gran de l'Audi­tori. El motiu era la pre­sen­tació del seu dar­rer disc que, fidel al seu títol –Cham­ber Music Soci­ety (Heads Up, 2010)– es basa en el trac­ta­ment d'un reper­tori propi a par­tir de les essències del jazz i de les for­mes de la música de cam­bra. Un inici tea­tral amb butaca ore­llera, làmpada de tau­leta i copa de vi pre­te­nia trans­for­mar la immen­si­tat de l'Audi­tori en la inti­mi­tat d'una sala d'estar. Amb la música ja entre les mans, Spal­ding va esta­blir un joc de seducció per­ma­nent secun­dada per violí, viola i vio­lon­cel a banda del seu trio habi­tual –Leo Geno­vese (piano) i Ric­hie Bars­hay (bate­ria)– i la corista Leala Cyr. Impe­ca­ble al con­tra­baix i bri­llant en la tècnica vocal de l'scat, va fer un repàs de tots els temes del disc, on la supo­sada diver­si­tat entre una balada, una cha­ca­rera, un bossa nova i una cançó més pop s'esva­eix i s'homo­geneïtza en una super­fi­ci­a­li­tat més pròpia d'un trac­ta­ment der­mo­estètic pri­o­rit­zant la deco­ració als fona­ments.