Membre avantatjat

L'evo­lució de Mazoni, com a banda, és digna de con­si­de­ració des que el 2007 van edi­tar el disc Si els dits fos­sin xilòfons. Mem­bre des­ta­cat i avan­tat­jat d'una gene­ració que està ele­vant el pop català a la cate­go­ria d'expor­ta­ble, que és com dir inter­na­ci­o­nal, el grup de Jaume Pla cer­ti­fica que en directe es defensa amb una dig­ni­tat inu­sual per aques­tes ter­res. Anit, clau­su­rant la 22a edició del Fes­ti­val de Gui­tarra,van saber encen­dre els ànims d'un Palau de la Música que, incom­pren­si­ble­ment, no va arri­bar a omplir-se.

Mazoni pre­sen­tava el seu últim tre­ball, Fins que la mort ens separi. És aquest un CD que mar­carà un abans i un després en la seva dis­co­gra­fia perquè amb ell han apu­jat el llistó uns quants metres. Quan en Jaume, i els qua­tre músics que l'acom­pa­nyen, sur­ten a l'esce­nari i enge­guen el con­cert a pri­mer cop d'ore­lla pot sem­blar que l'actu­ació trans­cor­rerà per un pai­satge pop domi­nat per rit­mes suaus i melo­dies lleu­ge­res. Aquesta és la sen­sació extreta d'una intro­ducció for­mada per Per pri­mer cop, La galàxia exte­rior, Se'm moren les plan­tes i, en espe­cial, Memòria. Música ale­gre, cos­tu­mista, d'arrel anglo­sa­xona, però amb pin­ze­lla­des exòtiques.

La vapo­ro­si­tat ini­cial, com era pre­vi­si­ble, es perd superat un inter­ludi en què Jaume Pla inter­preta sol al piano Per­duts en la boira i El dubte. Després i abans de comp­tar amb la par­ti­ci­pació de Car­les San­josé (veí de la Bis­bal i excom­pany de grup d'ado­lescència) i de David Carabén (líder de Mis­hima, a qui ha dedi­cat la peça L'home número 12). L'inici de la recta final del reci­tal, amb tres com­po­si­ci­ons inte­gra­des en dar­rer àlbum –Natura morta, Tot­sants i Cro­mo­soma kamikaze–, és d'una força escènica nota­ble. D'una con­tundència que dis­para les ter­mi­nals ner­vi­o­ses dels oients. El pop es ves­teix de negre rock per entrar en una dimensió pròxima a la psi­codèlia. Rock pro­gres­siu, fins i tot catàrtic, que sac­seja l'ànima. Aquest és el gran èxit dels Mazoni de Jaume Pla, que toca fibres ama­ga­des després d'aca­ro­nar-les amb el suau balan­ceig d'un pop car­re­gat de sim­pa­tia. El con­trast és la mare dels ous d'aquesta banda que s'està des­ta­pant com la més avançada de la seva gene­ració.