Fets normals

La nor­ma­li­tat –sem­bla que força com­pli­cada d'asso­lir en aquest país nos­tre– en ter­mes musi­cals pot depen­dre que els intèrprets inter­na­ci­o­nals toquin les par­ti­tu­res del bo i millor dels com­po­si­tors cata­lans. Fa qua­tre dies era el Quar­tet Arditti el que abor­dava Ger­hard i Casa­blan­cas, i ara l'Orques­tra de Cam­bra de Stutt­gart recre­ava les Pro­ses dis­per­ses de Fran­cesc Taverna-Bech, des­a­pa­re­gut l'any pas­sat. Sobre el dens tei­xit de l'acom­pa­nya­ment de corda va surar el so preciós del jove vio­li­nista Noé Inui, apor­tant una inten­si­tat quasi rapsòdica a una música que té un con­tin­gut més poètic del que el seu títol pot donar a enten­dre.

El melòman amb memòria i dis­co­teca asso­ciarà per sem­pre el nom de l'orques­tra ale­ma­nya amb el de Karl Münchin­ger. En l'actu­a­li­tat, el con­junt es manté amb aque­lla soli­desa a prova de tota con­tingència que és tan poc nor­mal tro­bar en les nos­tres lati­tuds. El seu so ampli, fins i tot grui­xut, no està tan en voga avui dia a l'hora d'inter­pre­tar el reper­tori clàssic, però amb la direcció de Paul Meyer va ofe­rir prou argu­ments con­vin­cents, ja fos en la llu­mi­nosa Sim­fo­nia núm.6 El matí, de Haydn com en un jovial Diver­ti­ment K.136, de Mozart.

Tot i les bones apti­tuds direc­to­ri­als de Meyer, sug­ge­rint més que impo­sant als ins­tru­men­tis­tes ale­manys, no cal obli­dar que el músic francès és sobre­tot un excel·lent cla­ri­ne­tista. I així ho va cor­ro­bo­rar en una de les joies del reper­tori del seu ins­tru­ment, el Con­cert K.622, també de Mozart, amb movi­ments extrems de gran vita­li­tat i un ada­gio de ten­dresa gens ensu­crada. Elgar i Haydn van posar el punt final a la sessió del Palau de la Música.