La poesia del somni

Convé insis­tir en la idea: cada cop més, el cinèfil s'ha d'anar acos­tu­mant a mirar més enllà de la car­te­llera, perquè el mer­cat del DVD està omplint buits, no sols his­to­ri­ogràfics, que els cir­cuits de la dis­tri­bució en sales ja no volen –o poden– omplir. Alguns exem­ples: la col·lecció Cahi­ers du Cinéma-España, que edita Cameo, està donant una segona opor­tu­ni­tat a tre­balls essen­ci­als que han tin­gut un pas molt fugaç a les sales –des del Ne change rien (2009) de Pedro Costa fins al Cara­cre­mada (2010) de Lluís Gal­ter, pas­sant per La vida sublime (2010) de Daniel Villa­me­di­ana– al mateix temps que estrena, en for­mat domèstic, títols de la pri­mera divisió de la cre­a­ti­vi­tat que, difícil­ment, podrien man­te­nir un pols –en qüesti­ons de recap­tació– no ja amb els block­bus­ters de les majors, sinó amb el model d'auto­ria tova que dar­re­ra­ment afa­vo­rei­xen els pro­gra­ma­dors dels cine­mes en versió ori­gi­nal: l'extrema Kina­tay (2009) de Bri­llante Men­doza o Wendy and Lucy”(2008) de Kelly Reic­hardt.

La firma Medi­a­tres Estu­dio, d'altra banda, està edi­tant pun­tu­al­ment –amb dis­tri­bució d'una major: War­ner– joies del nou cinema coreà que, pel seu sen­tit de l'espec­ta­cle i pel hype que han gene­rat al seu pas per fes­ti­vals, un s'espe­ra­ria veure en una sala comer­cial com, fins fa no tant, ho havien acon­se­guit alguns tre­balls de Kim Ki Duk, Park Chan Wook, Bong Joon-ho o Kim Jee-Woon: pre­ci­sa­ment, les obres més recents d'aquests dos últims autors esmen­tats –Madre (2009) i Encontré al dia­blo (2010)– ence­ten la ini­ci­a­tiva.

Com en el mer­cat del lli­bre, en aquest con­text també hi ha mar­ques en què un pot con­fiar cega­ment. És el cas, per exem­ple, d'Inter­me­dio, que acaba de treure una nove­tat que, a pri­mera vista, pot sem­blar més modesta que les seves edi­ci­ons recents del cinema assaig de Godard o de l'obra d'Hui­llet i Straub i que, per aquest mateix motiu, mereix ser des­ta­cada espe­ci­al­ment: Raoul Ser­vais. Inte­gral de cor­to­me­tra­jes. L'edició par­teix d'una ini­ci­a­tiva del Fes­ti­val de Cinema d'Osca, cir­cumstància que també marca un pre­ce­dent que cal espe­rar que tin­gui con­tinuïtat: l'har­mo­nia desit­ja­ble entre pro­gra­ma­dors de fes­ti­vals i segells de DVD a l'hora d'edi­tar pos­si­bles catàlegs en movi­ment. La inte­gral de Ser­vais és doble­ment inu­sual: ni l'ani­mació d'autor per al públic adult ni el for­mat de curt­me­tratge tenen exces­siva presència al mer­cat.

Si no recordo mala­ment, Harpya (1979), curt­me­tratge de Ser­vais guar­do­nat amb la Palma d'Or a Canes, va gau­dir de certa popu­la­ri­tat en els cine­mes de versió ori­gi­nal tot acom­pa­nyant El tim­bal de llauna (1979), de Volker Schlöndorff: vir­tu­osa com­bi­nació de fons sintètics i imatge real, Harpya va ser el camp de pro­ves d'una tècnica desen­vo­lu­pada per Ser­vais –la ser­vais­grap­hie– que es pot con­si­de­rar la pre­mo­nició analògica de la fusió entre vir­tu­a­li­tat i rea­li­tat que ara pos­si­bi­lita la imatge digi­tal. Ser­vais només va rodar un tre­ball uti­lit­zant exclu­si­va­ment la ser­vais­grap­hie: Papi­llons de nuit (1998), pel·lícula que per­met a l'espec­ta­dor viure l'experiència sur­re­a­lista d'endin­sar-se dins d'un qua­dre de Paul Del­vaux, que cobra una vida per­tor­ba­dora gràcies a la tècnica d'un cine­asta que, en la seva joven­tut, va ser apre­nent de René Magritte. Harpya i Papi­llons de nuit són els tre­balls més filo­sur­re­a­lis­tes del belga, però el DVD d'Inter­me­dio per­met veure tots els seus ros­tres: el de l'autor de sàtires cons­ci­en­ci­a­des de traç gai­rebé ide­ogràfic, el del cine­asta capaç de fer girs insos­pi­tats a la meta­ficció i, sobre­tot, el de l'uto­pista com­promès amb la missió de tro­bar en la imatge ani­mada la secreta poe­sia dels som­nis.