Fúria negra

La sala Bikini va que­dar a mig omplir, però l'ambi­ent no va tri­gar gens a enca­len­tir-se. Del tot pre­vi­si­ble quan sona l'afro­beat, aquest còctel des­bo­cat de polirítmia afri­cana i funk. Seun Kuti, el més petit dels molts fills que va tenir el cèlebre Fela Kuti, no fa ni més ni menys que el que va apren­dre a fer amb el grup del seu pare des que era nen: alter­nar els solos de saxo alt amb una veu ferotge, fer con­tor­si­ons com un espe­ri­tat amunt i avall per l'esce­nari, treure's la camisa per mos­trar el tors negre, cri­ti­car les mul­ti­na­ci­o­nals que actuen a Nigèria com a san­go­ne­res, rei­vin­di­car la lega­lit­zació de la mari­hu­ana...

El ritme frenètic i la càrrega política defi­nei­xen aquesta música, sub­ver­siva per defi­nició, enfron­tada des dels anys sei­xanta amb els abu­sos i la repressió a l'Àfrica negra. Una música pen­sada per a les dis­co­te­ques, però gens hedo­nista, més aviat de com­bat: de l'afro­beat pot­ser se'n diria avui música indig­nada.

Seun Kuti la per­pe­tua pel món (pro­cu­rant no tro­bar-se amb el seu ger­ma­nas­tre, i també saxo­fo­nista, Femi Kuti) envol­tat de catorze músics que han here­tat el nom de la banda de Fela, Egypt 80, (tot i que no arri­ben a les dese­nes d'inte­grants que podia reu­nir el seu pare a l'esce­nari) i que podrien res­sus­ci­tar un mort amb els batecs de la secció rítmica, els esbu­fecs dels vents i els balls de les coris­tes. A Bikini va sonar algun dels clàssics de Fela, com Zom­bie, però el gros de cançons va ser del dar­rer disc de Seun, From Africa with fury: rise, amb un so que no té res de nou, però que con­serva la fúria.