Tocant núvols

Més enllà de la postal que sug­ge­reix i de la invo­cació a expres­si­ons com aque­lla de “marc incom­pa­ra­ble”, la ini­ci­a­tiva de pro­gra­mar jazz al ter­rat de La Pedrera ofe­reix una opor­tu­ni­tat exclu­siva de posar en interacció pai­satge, art i emoció. Un gest que pot con­si­de­rar-se una doble invi­tació: en pri­mer terme a tots aquells que vul­guin des­co­brir una de les esce­nes musi­cals més prolífiques del país en un entorn de pri­vi­legi, però també als pro­ta­go­nis­tes que l'ali­men­ten ofe­rint-los la pos­si­bi­li­tat d'ele­var la seva música fins als núvols.

Té un punt de para­doxa que una música habi­tual de locals caver­no­sos pugi en ascen­sor fins a un ter­rat sota el cel rogenc del cap­ves­pre, entre escul­tu­res de Gaudí i la visió d'una ciu­tat sen­cera men­tre es posa el ves­tit de nit. Però la sen­sació és real­ment extra­or­dinària, i més quan la pro­posta té la solvència i la con­vicció que defi­neix el quin­tet del trom­pe­tista Ivó Oller. Resulta sor­pre­nent com aquesta for­mació repro­du­eix amb tota fide­li­tat l'elegància del so west coast, la rítmica del hard-bop i la sofis­ti­cació del cool. El refe­rent d'Elmo Hope, amb qui van arren­car el con­cert, va dei­xar clar d'entrada aques­tes cre­den­ci­als. Però tot seguit van ser els temes d'auto­ria pròpia sig­nats pel saxo tenor Marc Sort, el pia­nista Martí Ven­tura i el mateix Oller els que van legi­ti­mar la per­so­na­li­tat pròpia, medi­terrània i actual que trans­me­ten.