Humor negre

Cada tem­po­rada, si fa o no fa, arriba alguna nova versió dan­sada de les Vari­a­ci­ons Gold­berg, de Bach. Es tracta d'un veri­ta­ble abús musi­cal que no deixa de tenir resul­tats sor­pre­nents, com la del flo­rentí Vir­gi­lio Sieni, pre­sen­tada en aquest Grec i que té la par­ti­cu­la­ri­tat de trans­pi­rar humor negre entre totes les capes d'alta cul­tura que el coreògraf i ballarí ha vist impreg­nar el seu cos al llarg de cinc pro­fi­to­ses dècades.

Només algú que ha nas­cut al bres­sol de la cul­tura renai­xen­tista i cris­ti­ana, i que ha begut de les seves fonts amb devoció, avui se'n pot riure com Sieni: la història, el clas­si­cisme, els exer­ci­cis repe­ti­tius, la música i el públic són ele­ments que apro­fita per al seu joc ven­ja­tiu. Després d'una des­fer­mada ver­bor­rea solipsista sor­gida de diver­ses parts del seu cos robust, els tres espec­ta­dors que es pres­ta­ren a sor­tir a l'esce­nari poc podien ima­gi­nar-se que aca­ba­rien con­ver­tits en la joguina de drap que tant és abraçada com mal­trac­tada.

Aquest Solo Gold­berg Impro­vi­sa­tion ja té deu anys i és pos­si­ble que hagi anat gua­nyant mala llet amb el temps, com en l'insomni que tena­llava el supo­sat cli­ent per al qual Bach va escriure l'obra i que el pia­nista Ricardo Cecc­hetti es dedica a cor­ro­bo­rar entre el públic quan s'aixeca del seu tam­bo­ret. Però ningú dor­mia, només alguns esta­ven enra­bi­ats en no tro­bar la gràcia de fer del cos una crònica de la història de l'art –peus de Cara­vag­gio, tronc de Cima­bue–, o a repro­duir els pas­sos d'una balla­rina mal­des­tra que de tant repe­tir un exer­cici amb vari­a­ci­ons cada cop més aber­rants acaba humi­li­ant el seu objec­tiu. Altres reien sense parar.