Sempre d'acord, M

No recordo ni un dels seus més de tres mil Escai­res publi­cats amb el qual no hi hagi estat d'acord ple­na­ment. En el seu impa­ga­ble comiat des del Teló (un text que hau­rien de tenir pre­sent els peri­o­dis­tes i arti­cu­lis­tes) dei­xava ben clara la seva posició com a colum­nista. Valo­rem el seu espe­rit crític però mai gro­ller, la seva ètica insu­bor­na­ble, la iro­nia mesu­rada, la seva mor­da­ci­tat deli­cada i la seva irre­duc­ti­ble inde­pendència. Ningú com en Miquel Pai­rolí ha refle­xi­o­nat tan asse­nya­da­ment durant aquesta dècada sobre la política i la soci­e­tat cata­lana, sem­pre des d'un punt de vista crític i d'una sin­ce­ri­tat acla­pa­ra­dora. Nats el mateix any, ens vam conèixer el 1987 quan va entrar a tre­ba­llar a El Punt, a la secció de Cul­tura, on vam for­mar un gran equip amb l'Àngel Quin­tana, en Pere Puig, en Jordi Falgàs, en Xevi Cas­tillón i l'Imma Merino. Les vega­des que ens hem vist i que hem par­lat en aquest dur i dar­rer trànsit, des­pre­nia tran­quil·litat i resig­nació, fos al recés de casa seva o a la planta vui­tena del Tru­eta. Sabia que se n'anava però no hi havia ni una queixa ni un retret. Només una ente­resa for­mi­da­ble i un tem­ple que voldríem tenir tots quan arribi la nos­tra hora.