“Massa aviat, massa”
Acabàvem d'escoltar He mirat aquesta terra, de Raimon, i encara teníem a la boca el gust del vi i de la mel que Miquel Pairolí ens incitava a prendre en la carta de comiat que havia tingut el valor d'escriure poc abans de morir, i sí, vam trobar que era un text molt bell, escrit des de l'interior mateix d'una esgarrifança, l'últim apunt a les pàgines del seu dietari. Pairolí havia disposat que aquest text fos imprès al dors del seu recordatori, del qual havia previst el format, el seu retrat franc al frontispici, les dates biogràfiques (en calendari gregorià i, devot dels clàssics com era, també en el romà), els versos d'Espriu i fins i tot el cos de lletra, el tipus de tinta, el tacte del paper. Dies abans, havia demanat a l'escriptor i periodista Lluís Freixas que fos ell qui llegís el fragment a la cloenda del funeral, donat que ell “no podria fer-ho per raons òbvies”. Aquest text, i les peces musicals que es van escoltar, formaven part del guió meticulosament prescrit per un escriptor no pas maniàtic, sinó contrari a tota desmesura i enfarfec.
Després que mossèn Josep M. Amich donés la benvinguda als assistents, unes tres-centes persones, entre les quals hi havia el conseller de Cultura, Ferran Mascarell; l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i una àmplia representació del món cultural i periodístic de la ciutat, només hi va haver tres parlaments, el nombre màxim que havia estipulat Pairolí. El més extens i emotiu va ser el de l'editor de la revista Gavarres i amic íntim de l'escriptor, Àngel Madrià, que va referir-se a la integritat, la precisió i la coherència com les principals qualitats de Pairolí, que en el ràpid procés de la malaltia només s'havia permès la feblesa, humaníssima, de murmurar, “massa aviat, massa aviat”. El director de Presència, Joan Ventura, va lamentar l'escassa repercussió que la seva mort havia tingut als mitjans de Barcelona, i el professor Juan Luis Bartolomé, que havia fet amistat amb Pairolí els últims mesos, va recordar la seva passió compartida per l'autor hongarès Sándor Márai.
No ha estat un somni, no
Miquel PairolíNo ha estat un somni, no.– Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit.
Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre i, entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.
