Castellucci recrimina Déu

El director passa comptes amb el catolicisme a «Inferno», «Purgatorio» i «Paradiso», en què fa una reflexió sobre el treball de l'artista

Romeo Cas­te­llucci és un direc­tor amic de les emo­ci­ons que es trans­me­ten a par­tir d'un tea­tre visual i de sen­sa­ci­ons que exi­gei­xen una mirada activa de l'espec­ta­dor. No es queda en mit­ges tin­tes. Tam­poc ho fa en la tri­lo­gia Inferno, Pur­ga­to­rio i Para­diso que par­teix del com­promís de Dant com a artista. L'obra, que va entu­si­as­mar els pro­gra­ma­dors inter­na­ci­o­nals d'Avinyó l'any pas­sat, li va ser­vir per ata­car una de les seves obses­si­ons dra­matúrgi­ques: la Divina Comèdia. Cas­te­llucci entén que aquest és un uni­vers reve­la­dor catàrtic impos­si­ble d'abraçar dins d'un esce­nari. Per això, ha optat per abor­dar la sen­sació de soli­tud de l'artista. És la mateixa que deu­ria des­co­brir Dant patint amb uns ver­sos que serien maleïts per gai­rebé tot­hom en el seu temps. Avui, en canvi, es pre­sen­ten com el pri­mer text que des­co­breix la capa­ci­tat d'ima­gi­nar del lec­tor, perquè plan­teja un viatge oníric per tres esta­dis poste­ri­ors a la mort. A par­tir de Dant, l'artista assu­meix el repte de fer evi­dents les para­do­xes de la huma­ni­tat a través de dife­rents dis­ci­pli­nes artísti­ques. El direc­tor reco­neix que l'acció dura, que s'amaga en el més abso­lut silenci en el si d'una família benes­tant, fa un pas més que Dant, «ell no es va atre­vir a judi­car el judici de Déu». Cas­te­llucci, sí.

La tri­lo­gia, que ja té un calen­dari d'actu­a­ci­ons fins ben entrat el 2010 és l'eix cen­tral del Pano­rama Itàlia del Fes­ti­val Grec. Els espec­ta­dors podran fer el segui­ment d'aquest viatge cro­nològica­ment. Ara es bus­quen una cin­quan­tena de volun­ta­ris de car­rer (abs­tin­guin-se'n artis­tes pro­fes­si­o­nals) per inter­ve­nir en la core­o­gra­fia d'Inferno (29 i 30 de juny a l'Amfi­te­a­tre Grec). Cas­te­llucci pro­posa un viatge que par­teix de la massa, l'ano­ni­mat, per anar indi­vi­du­a­lit­zant-se. A Pur­ga­to­rio (del 5 al 7 de juliol al Tea­tre Lliure) el grup cor­res­pon a una família, la uni­tat mínima social i a Para­diso (de l'1 al 6 de juliol a La Cape­lla) l'entrada a la ins­tal·lació serà, gai­rebé, en soli­tari. Bar­ce­lona tindrà el pri­vi­legi de veure totes tres peces. La set­mana pas­sada, al Festwoc­hen de Viena, el púbic va que­dar atònit i corprès pel tempo real de l'acció i la con­tundència de la dra­matúrgia. Tot i que s'aparta de la rea­li­tat sota uns tuls que difu­mi­nen l'escena (que li donen un trac­ta­ment de somni, de record, de repre­sen­tació), la tos ner­vi­osa d'una espec­ta­dora va fer que es pegues­sin amb un veí que li ho recri­mi­nava. Insòlit en una pla­tea austríaca, diuen.

El plan­te­ja­ment d'una família cor­dial (de cara a escena) i san­guinària (de por­tes endins) deixa obert a l'espec­ta­dor les raons, jus­ti­fi­ca­ci­ons i el grau de violència. A escena no es veu res vio­lent, però se sent i s'intu­eix el que passa a la cam­bra del nen, al pis de dalt. És una acti­tud repro­va­ble que ni el pare admet, pene­dit. El fill, però, el per­do­narà. Com els cops ante­ri­ors. Perquè entén que el cri­mi­nal és víctima de les seves obses­si­ons. I perquè pot­ser tem que, amb els anys, ell desen­vo­lu­parà aquest joc per­tor­ba­dor. Els cinc minuts de penom­bra estri­pada són un termòmetre per a les pors del propi espec­ta­dor. Cas­te­llucci, no ho amaga, admet que hi ha un cert judici al Déu que, com a euro­peu, té «a l'ADN per sem­pre més» tot i que no és prac­ti­cant. El direc­tor deixa que les ombres del públic inter­pre­tin l'abús, sense pre­ten­dre jus­ti­fi­car cap dels crims que es puguin ima­gi­nar.

El pur­ga­tori és un con­cepte creat per finançar l'Església durant l'edat mit­jana. Es van inven­tar un lloc d'espera on les ànimes fes­sin con­trició dels pecats abans d'entrar al Cel, la nova terra pro­mesa. Romeo Cas­te­llucci només pot lle­gir el pur­ga­tori com un espai on es pur­guen les cul­pes, no pot ser més que «un lli­bre de tor­tu­res: és la gent que expia la culpa, repre­senta tot el dolor de la terra», exclama lúcid.


El pur­ga­tori és «un lli­bre de tor­tu­res: és la gent que expia la culpa, repre­senta tot el dolor de la terra»

Una dramatúrgia trampa

Castellucci es refugia en la visualitat i renuncia sovint al text i a la història. Aquesta és la seva fórmula per a Inferno, on els cossos es mouen com una massa impersonal arrossegant-se per l'escena i a la instal·lació intuïtiva de Paradiso (només avança que, en la foscor, potser es podrà intuir una presència). En canvi, a Purgatorio utilitza l'estructura narrativa. Castellucci marca el ritme lent, que es va dilatant angoixosament a mesura que avança l'obra. Presenta els personatges d'una família perquè «són la típica estructura social de la tragèdia». El director opina que és també en aquest àmbit íntim per on circula la violència a més profunditat. I el purgatori el porta a escenes terribles.

El personatge femení, passiu (només prega al marit que no repeteixi el joc d'abús amb el fill), que no s'hi revela i s'amaga per no sentir els planys, és un personatge que ha rebut moltes crítiques. Ella podria representar la societat que calla i dissimula, que no s'implica. Precisament, el contrari del que correspon a un artista, segons el parer de Castellucci. L'art no resol els conflictes, planteja nous problemes tot fent una mirada fictícia a la realitat perquè la societat desemmascari la hipocresia. L'artista real pateix quan exposa el seu art. Com Dant, especula el director italià. A Purgatorio hi ha una acció, un temps, que s'aparca en les altres dues. Lògic. Al purgatori s'espera un canvi. A l'infern i al Cel, ja no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.