“Gas, gas!”

Goran Bre­go­vic va aparèixer al Tea­tre Grec amb la par­tida gua­nyada abans de començar a jugar: tot ple, ben bé com havien fet Manel dos dies abans, però amb més movi­ment, perquè hi havia gent que ja ballava abans que comencés a sonar la música. L'altíssim com­po­si­tor de Sara­jevo, amb el seu ves­tit tor­nas­so­lat, una banda sèrbia de metalls, dues veus búlga­res i, sobre­tot, Muha­rem Red­zepi (una bèstia escènica que canta apas­si­o­na­da­ment men­tre fa anar el bombo i el pla­te­ret com una loco­mo­tora), va limi­tar-se a man­te­nir el peu sobre l'acce­le­ra­dor durant una hora i mitja llarga. I tots, con­tents.

El públic va embo­gir amb totes i cadas­cuna de les peces, inclosa la banda sonora d'Under­ground, els him­nes etílics del seu dar­rer disc –Alko­hol– i les dues cançons recents que ha escrit en cas­tellà en col·labo­ració amb els Gipsy Kings, Balka­ni­e­ros i Pre­si­dente alo, on Bre­go­vic, pre­miat recent­ment per la con­tri­bució a la pro­jecció de la música balcànica, s'endinsa amb gràcia i sense ver­go­nya en els camins del reg­ga­e­ton i la tec­no­rumba. A Pre­si­dente, entre el deliri kitsch i la geni­a­li­tat visionària, les dues senyo­ras­ses de Sofia, guar­ni­des amb els seus ves­tits típics, ana­ven ballant i core­jant alguna cosa així com: “Sube el volu­men, / ya se siente el calor, / pierde el con­trol.” Tal­ment una escena de qual­se­vol film del seu col·lega Kus­tu­rica.

Com els Gipsy Kings, Bre­go­vic i els seus músics saben cami­nar pels límits del mal gust sense enfan­gar-se, con­ver­tint qual­se­vol cançoneta en una bomba de ritme. I espe­ro­nant-se entre ells amb un crit de guerra: “Gas, gas!”