Potter, tremola

Als mags de l'última saga de Harry Pot­ter, que arra­sen a la taqui­lla amb els seus encan­te­ris, però també als nou­vin­guts pingüins de la nova comèdia de Jim Car­rey i a l'extra­ter­res­tre Paul els ha sor­tit un ferm com­pe­ti­dor a la car­te­llera cine­ma­togràfica d'aquesta set­mana que està dis­po­sat a aca­pa­rar l'atenció dels espec­ta­dors. És Passi el que passi, el modest film inde­pen­dent català sense sub­ven­ci­ons rodat pel gironí Robert Bell­solà, que ha acon­se­guit colar-se ni més ni menys que amb 12 còpies repar­ti­des arreu del ter­ri­tori català i andorrà, i la set­mana vinent pre­sent a les illes Bale­ars. Tota una pro­esa digna d'estudi que només es pot expli­car per la gosa­dia –o diguem-ne per­se­ve­rança– d'un direc­tor que, dos anys després del rodatge, ha vist com­plert el seu somni d'estre­nar a la pan­ta­lla gran un llarg­me­tratge auto­fi­nançat, passés el que passés.

Durant la pre­sen­tació giro­nina de la pel·lícula als mit­jans, l'autor d'aquesta anun­ci­ada “comèdia sex-o-màntica” sobre adults que es com­por­ten com eterns ado­les­cents ambi­en­tada a la Girona més rural, no es va tallar a l'hora de fer un clam perquè tot­hom qui ho vul­gui, pugui o es des­pisti pel camí vin­gui a veure el seu film, perquè la seva con­dició de film inde­pen­dent només tindrà con­tinuïtat a la car­te­llera si el públic res­pon i passa per caixa.

Durant l'acte de pre­sen­tació, que va tenir lloc ahir als Ocine Girona, els actors Mar­cel Dal­mau, Car­lotta Bosch i Ramon Curós no van parar de donar suport a Bell­solà i elo­giar-ne l'obs­ti­nació. També, la seva fe en les xar­xes soci­als, que tan bon resul­tat li han donat fins ara. El que tot­hom té clar és que, mal­grat que el film s'ha fet amb “una sabata i una espar­de­nya”, s'ha acon­se­guit estre­nar-la i fins i tot sor­tir al mer­cat inter­na­ci­o­nal. A la pre­gunta de com s'ha rebut a l'estran­ger la pel·lícula i si el seu humor era expor­ta­ble, Bell­solà va des­ta­car com recent­ment al Fes­ti­val de Mos­cou, on es va pro­jec­tar la sala plena a reben­tar no va parar de riure des dels títols de crèdit ini­ci­als. “Pot­ser és fer-ne un gra massa, tam­poc no fa tant de riure, ni ho pre­te­nia”, va con­fes­sar segu­ra­ment amb certa falsa modèstia.

La car­rera comer­cial de Passi el que passi tot just comença. TV3 n'ha com­prat els drets per eme­tre-la i la seva presència en fes­ti­vals inter­na­ci­o­nals està garan­tida. Fins i tot per allò de la uni­ver­sa­li­tat de la història i amb la volun­tat d'obrir mer­cat (sobre­tot al sol·lici­tat mer­cat llatí), es plan­teja doblar-la al cas­tellà. Ara per ara, la pel·lícula es pot anar a veure al cinema, l'entrada al qual costa com un cubata. De gar­rafa, és clar.