Un bon professional

Un per­so­natge com Dani Martín té molts punts per ser diana per­fecta d'iro­nies i crítiques àcides. Per començar, té èxit en gai­rebé tot el que fa, més com a can­tant més que no pas com actor, però és indis­cu­ti­ble que el seu grup, El Canto del Loco, suma més d'una dècada en tra­jectòria comer­cial sem­pre ascen­dent i que, quan ell ha vol­gut demos­trar que també se'n surt en soli­tari, ho ha acon­se­guit amb un pri­mer disc, Pequeño, en què mos­tra la seva cara més ten­dra, que també la té, encara que s'esforci a man­te­nir aquest to de dur de l'extra­radi madri­leny i una acti­tud rockera ben apresa dels més grans, de Mick Jag­ger a Joey Ramone, dels quals ha assi­mi­lat tota la litúrgia escènica.

En tot cas, el que ningú no li pot dis­cu­tir a Dani Martín és l'entrega abso­luta i incon­di­ci­o­nal als seus fans o, per ser més exac­tes res­pecte a les pro­por­ci­ons de gènere en el con­cert de dimarts al Fes­ti­val Jar­dins de Cap Roig, les fans, perquè entre el públic pre­do­mi­na­ven els grups de noies, sovint inter­ge­ne­ra­ci­o­nals, amb filles i mares joves que assen­tien satis­fe­tes quan el can­tant dema­nava un aplau­di­ment per a la seva mare, “la dona més impor­tant que hi ha en el món sen­cer”. Després de gai­rebé dues hores de con­cert, amb uns llargs bisos que van incloure un apar­tat acústic i inti­mista –amb un sofà perquè el can­tant pogués posar-hi els peus a sobre i sen­tir-se com al saló de casa–, a Dani Martín encara li va que­dar força i volun­tat per posar-se a la com­pleta dis­po­sició dels seus segui­dors i pas­sar-se una bona estona rega­lant petons, abraçades, fotos i autògrafs des de l'esce­nari. Ell sap el públic que té i el tracta com cal. Un bon pro­fes­si­o­nal.

El reper­tori del con­cert, tot i ser força pre­vi­si­ble –en defi­ni­tiva, està pre­sen­tant el seu pri­mer disc–, va estar força ben estruc­tu­rat: va començar direc­ta­ment amb cinc cançons de Pequeño: El puzzle, Eres, Los vali­en­tes de la pan­di­lla, La ver­dad i Lo que nace se apaga (“perquè pen­sem una mica més en la gent gran que tenim al vol­tant”). A par­tir d'aquí va anar intro­duint entre les noves cançons alguns temes d'El Canto del Loco, com ara Vol­verá, Un millón de cica­tri­ces, Ya nada vol­verá a ser como antes, Qui­ero apren­der de ti, Con­tigo, Inso­por­ta­ble, una des­pu­llada Puede ser i Peter Pan, cançons que les fans reco­nei­xien des dels pri­mers acords i que can­ta­ven paraula per paraula. És cert que tenia l'audiència ben pre­dis­po­sada, però ell també es va encar­re­gar d'ani­mar el públic, recla­mant contínua­ment que aixequés els braços i piqués de mans, pre­gun­tant si la gent es tro­bava a gust i pro­vo­cant-la una mica: “En voleu més? Doncs dema­neu-ho!” Un quin­tet d'aspecte indie, amb gui­tarra, baix, bate­ria, teclats i una veu feme­nina que havia de com­pe­tir amb les cen­te­nars de coris­tes impro­vi­sa­des del públic, va saber adap­tar-se bé a un reper­tori que anava de la balada al pop-rock sense cap mena de trauma.

De la mateixa manera, Dani Martín podia dema­nar un aplau­di­ment per a l'exju­ga­dor blau­grana Chapi Fer­rer, pre­sent entre el públic, i un altre per als tècnics, els cui­ners, els con­duc­tors i la gent que car­rega i des­car­rega el seu equip (“això sí que és rock'n'roll, el que fem nosal­tres és només pop i molt fàcil”), i després dedi­car una cançó a Sara Sánchez (“una nena a qui agra­dava la meva música i la del Canto”) i dema­nar un altre aplau­di­ment “per als que ja no hi són i hau­rien de ser-hi”. Tota una mun­ta­nya russa d'emo­ci­ons que va aca­bar amb 16 añitos, el can­tant des­calç i ofe­rint les seves saba­tes a l'audiència, i la gent exta­si­ada. Un tri­omf.