Peralada, ‘mon amour'

La Prin­ci­pal de Pera­lada és un mite que molts voldríem haver cone­gut en directe. És un desig amb un punt d'arque­o­lo­gia musi­cal que actu­al­ment només es pot obte­nir a través d'un gra­pat minso d'enre­gis­tra­ments i amb els valu­o­sos tre­balls analítics i de recerca docu­men­tal de la Inés Padrosa i la Con­cepció Ramió sobre la for­mació i sobre la nis­saga Serra, tan vin­cu­lada a la Prin­ci­pal de Pera­lada com fona­men­tal en el con­cer­tisme per a cobla.

Tenint en compte que ja fa 75 anys de la seva dis­so­lució, aques­tes dades il·lus­tren tant la qua­li­tat artística que va asso­lir com el seu paper en la història de la música cata­lana, i que el Fes­ti­val de Pera­lada ho hagi vol­gut com­me­mo­rar ha estat una sor­presa d'última hora que només podia gene­rar expec­tació. El con­cert del dia 9 va ofe­rir obres de com­po­nents de la mateixa for­mació (Josep Serra, Josep Fer­rer, Josep Blanch i Rey­nalt...) i dels seus hereus musi­cals (Joa­quim Serra, Rafael Fer­rer...), una estruc­tura d'allò més didàctica encara que desen­vo­lu­pada amb una irre­gu­la­ri­tat serena per una cobla Flama de Far­ners que, tot i les bones inten­ci­ons llo­a­bles que se li van intuir sota la batuta de Jordi Molina, va exhi­bir un nom­bre gens menys­pre­a­ble de man­can­ces tècni­ques i expres­si­ves per abor­dar-lo. L'incle­ment brot de tra­mun­tana que va acom­pa­nyar la vet­llada no els ho va dei­xar fàcil, tot i que les par­ti­tu­res arren­ca­des dels faris­tols van ofe­rir algu­nes poe­sies visu­als romànti­ques d'allò més bros­si­a­nes. Una pro­posta opor­tuna que també va regis­trar un gra­pat de des­propòsits logístics segu­ra­ment atribuïbles a les pres­ses amb què s'ha orga­nit­zat, i que cal desit­jar que només ser­vei­xin per millo­rar el paper de la cobla en un fes­ti­val que comença a cami­nar, en aquesta faceta, alli­be­rada dels lli­gams amb el sec­tor més fes­tiu del sar­da­nisme.