Plors i somriures de Maria

Maria Bayo s'ha con­ver­tit en els últims agosts en una presència recur­rent a l'església de Sant Genís, de manera que aquesta relació amb Tor­ro­e­lla havia de desem­bo­car en una col·labo­ració amb l'orques­tra històrica del fes­ti­val que, sota la nova direcció de l'entu­si­asta Ste­fano Demic­heli, està dis­po­sada a reno­var els seus rep­tes i ambi­ci­ons. La soprano navar­resa també es pro­posa rep­tes que es lli­guen a una recerca d'obres i com­po­si­tors cai­guts en un oblit que pot ser ben injust i que així han sigut mar­gi­nats dels reper­to­ris. No és ben bé el cas d'Il pianto di Maria, de Gio­vanni Bat­tista Fer­ran­dini (1710-1791), però sí de l'autor, de manera que aquesta obra fins i tot va ser atribuïda llar­ga­ment a Händel. Estu­dis recents, però, han demos­trat que l'auto­ria cor­res­pon a Fer­ran­dini, que va tenir un gran reco­nei­xe­ment a la seva època. Bayo, doncs, vol con­tri­buir a recu­pe­rar-lo i en aquest intent ha tro­bat la com­pli­ci­tat de Ste­fano Demic­heli, que també tre­ba­lla en aquest sen­tit i va triar per ence­tar el con­cert de clo­enda del fes­ti­val una sim­fo­nia lleu­gera de Fer­ran­dini abans que la soprano entrés en escena amb Il pianto di Maria, que conté ver­sos ter­ri­bles i estranys com ara aquests: “Si d'un Déu en feien Mare / per veure un Déu morir, / Per­do­neu, Pare Etern / la Vos­tra gràcia és una gran tor­tura.” El lament de la Verge, doncs, es fa queixa i fins tot retret, encara que li demani perdó al Pare Etern o pre­ci­sa­ment per això mateix: ja em per­do­na­reu, però quina gràcia és aquesta que m'heu fet.

Il pianto de Maria no és una obra fàcil. Plan­teja difi­cul­tats als intèrprets, de manera par­ti­cu­lar a la soprano, i a qui l'escolti. Man­te­nint les seves capa­ci­tats expres­si­ves i la seva exqui­si­desa en la manera de can­tar, Bayo va assu­mir el repte quan la veu no estava escal­fada i, sobre­tot pel que fa als greus, va sem­blar que li cos­tava en alguns pas­sat­ges arri­bar a la ple­ni­tud del cant. Per altra part, pot­ser hau­rien con­vin­gut més dies d'assaig al Món Sant Benet, on van reu­nir-se la can­tant i l'orques­tra. Tan­ma­teix, començada amb un esti­mu­lant Con­cert per a flauta en si bemoll major, de Manuel Pla, un altre com­po­si­tor vin­di­cat del segle XVIII, la segona part va sem­blar que fluïa amb més inten­si­tat i a la vegada amb més gra­ci­li­tat, tot i que l'obra de Fer­ran­dini que va inter­pre­tar Bayo té la mateixa càrrega dramàtica d'Il pianto de Maria.

Aquesta obra és la can­tata Ecco quel tronco, de la qual sí que pot dir-se que pràcti­ca­ment ha sigut res­ca­tada de la pols. El cas és que, quan va arri­bar el seu torn, la veu de la soprano havia tro­bat el seu punt dolç. Només fal­tava per rema­tar-ho que, després d'abor­dar-se un reper­tori pràcti­ca­ment des­co­ne­gut, l'única pro­pina fos la cèlebre ària Las­cia ch'io pianga, del Rinaldo, que sí que és de Händel. D'un plor es va arri­bar a un altre, però al final els som­riu­res van tan­car aquesta feliç edició del fes­ti­val de Tor­ro­e­lla.