Lacuesta triomfa

Los pasos dobles, la pel·lícula del català Isaki Lacu­esta en què col·labora Miquel Bar­celó, ha obtin­gut la Pet­xina d'Or al Fes­ti­val de Sant Sebastià. Una decisió rebuda amb polèmica, ja que el film –arris­cat i que pot­ser peca d'un excés d'idees i sug­ge­ri­ments– va ser rebut amb una forta divisió d'opi­ni­ons i fins i tot amb hos­ti­li­tat per part d'alguns crítics. De fet, en la roda de premsa que van ofe­rir cine­asta i pin­tor –que també van pre­sen­tar el docu­men­tal El cua­derno de barro–, hi va haver moments de tensió entre ells dos i algun peri­o­dista espe­ci­a­lit­zat, i en el moment de reco­llir el premi, Lacu­esta va enco­rat­jar els espec­ta­dors a no fer cas de les crítiques que qua­li­fi­quen Los pasos dobles d'inin­tel·ligi­ble.

Una altra de les sor­pre­ses de la nit va ser la doble Pet­xina de Plata a la grega Adikos kos­mos, una mena de rèplica del cinema d'Aki Kau­rismäki: al seu direc­tor Filip­pos Tsi­tos –que ha pas­sat al davant de noms com Hirokazu Kore-eda, Terence Davies o Arturo Rips­tein– i al seu pro­ta­go­nista Anto­nis Kafet­zo­pou­los, que es va impo­sar als favo­rits, dos actors que, curi­o­sa­ment, també inter­pre­ta­ven poli­cies: José Coro­nado (No habrá paz para los mal­va­dos) i Woody Har­rel­son (Ram­part). Per con­tra, un dels pre­mis que més sonava des del mateix dia de la pro­jecció era el de Millor Actriu, que va recaure en María León, que sosté la mani­quea i sen­ti­men­tal visió de la post­guerra La voz dor­mida, de Benito Zam­brano.

És just el premi a la Millor Foto­gra­fia a Ulf Bran­tas per la pro­ducció sueca Happy End, de Björn Runge; es tracta d'un dels ele­ments més bri­llants d'un drama sòrdid i depres­siu que es recrea exces­si­va­ment en la misèria moral. I es pot inter­pre­tar com un premi de con­so­lació la Pet­xina de Plata al Millor Guió, que va recaure en el japonès Hirokazu Kore-eda per Kiseki, una de les pel·lícules que més havien sonat com a favo­ri­tes per a la Pet­xina d'Or. El jurat va con­ce­dir també un Premi Espe­cial a la fran­cesa Le Sky­lab, de Julie Delpy, per la sin­to­nia que demos­tra la direc­tora i actriu amb el seu repar­ti­ment coral d'aquesta comèdia fami­liar tòpica, però espur­ne­jant.

La pri­mera edició diri­gida per José María Rebor­di­nos ha tin­gut, en con­junt, un interès bas­tant per damunt de les pre­ce­dents. Sense ser extra­or­dinària, la secció ofi­cial a com­pe­tició ha man­tin­gut un nivell de dig­ni­tat amb alguns direc­tors de sobrat pres­tigi, i en la secció paral·lela Zabal­tegi, s'han pogut veure títols esplèndids. La pel·lícula de clau­sura va ser Into­ca­ble, diri­gida per Eric Tole­dano i Oli­vier Nakache i pro­ta­go­nit­zada per François Clu­zet i Omar Sy. Es tracta d'una comèdia fran­cesa sobre la relació entre un mili­o­nari tetraplègic i l'home con­trac­tat perquè el cuidi, un immi­grant. És un film tan hàbil, astut i pre­vi­si­ble que els ger­mans Wein­stein ja han com­prat els drets per fer-ne un remake.