Inaugural?

L'Audi­tori deu tenir més ments fan­ta­si­o­ses del que supo­sava, perquè s'ha de tenir ima­gi­nació per titu­lar com a con­cert inau­gu­ral el ter­cer pro­grama del curs. El terme inau­gu­ral, tan­ma­teix, va tenir efec­tes màgics, ja que es van con­gre­gar un gra­pat de fac­tors –obres que reque­rei­xen cors i reforços en la plan­ti­lla, càmeres de tele­visió i un munt d'auto­ri­tats i per­so­na­li­tats– que seran cars de veure en el que queda de tem­po­rada.

La Sim­fo­nia núm. 1, de Prokófiev, enllaçava amb la pro­posta clàssica de Gio­vanni Anto­nini en l'ante­rior con­cert no inau­gu­ral, per bé que Pablo González va afa­vo­rir la con­tundència sobre la llu­mi­no­si­tat. El Cant espi­ri­tual ser­via de prei­nau­gu­ració del cen­te­nari del nai­xe­ment de Mont­sal­valtge, que cele­bra­rem l'any vinent. És una pàgina d'ambició monu­men­tal, amb un lirisme cotonós, mal­grat fugis­sers núvols orques­trals, que no s'acaba d'adir amb el poema de Mara­gall.

Pablo González en va treure el màxim suc reforçant el con­trast entre atmos­fe­res, encara que a vega­des l'orques­tra cobrís un Orfeó Català no del tot empas­tat.

Alek­sandr Nevski és un d'aquells casos excep­ci­o­nals on una gran banda sonora per a una gran pel·lícula esdevé també una exal­tant experiència con­certística, sobre­tot quan la par­ti­tura de Prokófiev és diri­gida amb la urgència, el tremp i l'impe­ca­ble timing dramàtic de González (sen­sa­ci­o­nal La bata­lla del gel).

La bona res­posta de l'orques­tra i l'empenta de l'Orfeó, unint for­ces amb el Cor Madri­gal, van tenir com a cire­reta del pastís la presència d'Ewa Pod­les a El camp dels morts, cor­pre­ne­dora com ja ho va ser fa uns anys en un dels millors moments de l'era Martínez Izqui­erdo.