Vigència de l'esperpent

La monar­quia és con­subs­tan­cial a l'estat; la democràcia és una qüestió doc­tri­nal, teòrica, però no pràctica; el vot no el pot exer­cir la tota­li­tat de la població; el poble té una baixíssima consciència política, un nul espe­rit crític i una for­mació defi­ci­ent; el sis­tema polític es carac­te­ritza per l'alter­nança i només dos par­tits poden acce­dir al poder; exis­teix la figura del cacic, per­ta­nyent a l'elit, pro­mo­tor i pro­ta­go­nista de pràcti­ques com l'ami­guisme, el nepo­tisme i el cli­en­te­lisme; la burocràcia corca la cosa pública i la poca con­fiança del poble en les ins­ti­tu­ci­ons; la indústria del país és obso­leta i l'estat de l'agri­cul­tura encara és pit­jor; aug­men­ten els preus de manera sos­tin­guda i els assa­la­ri­ats per­den més d'un 20% de poder adqui­si­tiu en 7 anys; exis­teix una gran dis­pa­ri­tat entre sala­ris i bene­fi­cis; es dis­para l'enri­qui­ment d'uns quants men­tre la majo­ria pateix; crei­xen les con­cen­tra­ci­ons de refús...

És l'Estat espa­nyol d'avui dia? No, però podria ser-ho per­fec­ta­ment. És el rere­fons de l'esplèndida obra de tea­tre Luces de bohe­mia, escrita per Ramon del Valle-Inclán, que situa l'acció en el període de la Res­tau­ració espa­nyola, a final del segle XIX i prin­ci­pis del XX, i que pre­senta una rea­li­tat sis­temàtica­ment defor­mada, com un recurs el pre­cur­sor del qual va ser Goya. Tot això és pre­sent en la que pos­si­ble­ment és una de les millors obres de la història del tea­tre espa­nyol –si no la millor–, la més lúcida, la més punyent i, com s'ha pogut com­pro­var, la més vigent.

Oriol Broggi va pre­sen­tar la seva esplèndida versió de Luces de bohe­mia a Tem­po­rada Alta el cap de set­mana pas­sat, després d'estre­nar-la a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, espai per al qual està pen­sat l'espec­ta­cle que, tras­lla­dat a un tea­tre con­ven­ci­o­nal, a la ita­li­ana, perd aque­lla pro­xi­mi­tat tan agraïda. En tot cas, Broggi fa un plan­te­ja­ment intel·ligent, poten­cia la vivesa dels diàlegs, de les rèpli­ques, el ritme; no fa gai­res retocs al text, el sim­pli­fica i en té prou amb vuit intèrprets per cobrir un dra­ma­tis per­so­nae ina­ca­ba­ble.

Al prin­cipi cal acos­tu­mar-se, malau­ra­da­ment, a la dicció en cas­tellà, alta­ment con­ta­mi­nada pel català, de tots els intèrprets, que no seria accep­tada de cap de les mane­res a les Espa­nyes. Dei­xant això de banda, la tasca dels intèrprets és d'un gran nivell, espe­ci­al­ment de Manel Dueso, d'un potent Lluís Soler com a Max Estre­lla, de Xavier Boada o de Màrcia Cis­teró.

Pocs incon­ve­ni­ents, i són els de sem­pre: músiques tri­a­des de manera arbitrària, dei­xant-se guiar més pel gust que pel sen­tit comú i pen­sant en el mun­tatge; bro­mes extem­porànies com la de l'enter­ra­morts català i afe­gi­tons inex­pli­ca­bles a l'esce­no­gra­fia, gens reei­xida –al con­trari que la il·lumi­nació, magnífica–, com ara tot un plafó fol­rat de paper d'alu­mini suspès sobre l'escena que se supo­sava que havia de fer la funció de mirall defor­mant. Tot això, però, no va esguer­rar en cap cas una gran tarda de tea­tre.