Cuito, Racionero, Zweig

Només l'atzar, que m'ha fet lle­gir l'un rere l'altre, seguits, els seus lli­bres de memòries, és res­pon­sa­ble de la reunió en el títol d'aquests tres autors. No hi ha res que els relli­gui, si des­comp­tem que tots tres han vis­cut èpoques d'enorme difi­cul­tat, cir­cumstància que té molt de pes en els lli­bres de Zweig i Cuito, i que resulta a penes per­cep­ti­ble en el de Raci­o­nero.

Ste­fan Zweig va escriure les seves memòries al llin­dar dels sei­xanta anys, des­posseït de tot, al Bra­sil, on va aca­bar suïcidant-se poc després, el 1942. “Tres vega­des m'han ensor­rat casa i existència, m'han sepa­rat de la vida ante­rior i del meu pas­sat, i amb vehemència dramàtica m'han llançat al buit”, avisa en la pri­mera plana. Austríac, jueu, huma­nista i paci­fista, autor d'una obra extensa i cele­brada, Zweig ens deixa en El món d'ahir: memòries d'un euro­peu una crònica apas­si­o­nant que s'enceta en la Viena ruti­lant i culta dels anys de la seva for­mació i s'eixam­pla en una Europa devas­tada per la guerra. És un lli­bre llu­minós que he lle­git en la tra­ducció al català de Joan Font­cu­berta que va publi­car Qua­derns Crema l'any 2001. De manera que durant deu anys he tin­gut aquesta joia a casa sense fer-ne cas. Però, què són deu anys per a un bon lli­bre? No res.

Ama­deu Cuito relata amb un ànim ben dife­rent el seu exili a França: “Com­pa­rada amb la vida a Bar­ce­lona, la vida d'estu­di­ant a París, a mit­jan dels cin­quanta, era un veri­ta­ble regal de Déu.” Quina altra cosa podria escriure algú que va enca­rar les lec­tu­res d'ado­lescència sota el guiatge de Claude Simon, amic de la família, i, anys a venir, premi Nobel de Lite­ra­tura? O algú que va gau­dir, a la Sor­bona, del mes­tratge de figu­res tan des­ta­ca­des com el sociòleg Ray­mond Aron? Advo­cat i eco­no­mista, nét i fill de polítics demòcra­tes i cata­la­nis­tes, Cuito no es va desen­ten­dre mai de Cata­lu­nya. Ni durant els anys de for­mació a França ni després, durant una llarga estada pro­fes­si­o­nal als Estats Units.

A prin­cipi dels anys sei­xanta del segle pas­sat, quan la feina el va fer retor­nar a Europa, enge­gava una intensa acti­vi­tat política al cos­tat de Josep Pallach amb el propòsit de con­tri­buir a la for­mació d'un gran par­tit català d'esquer­res ins­pi­rat en la soci­al­de­mocràcia euro­pea. Però no va poder ser. Els soci­a­lis­tes cata­lans es van sumar final­ment al PSOE “a canvi d'aban­do­nar el prin­cipi de par­tit naci­o­nal”, explica Cuito, que afe­geix: “El gran par­tit cata­la­nista que volíem orga­nit­zar a par­tir d'un rea­gru­pa­ment de les esquer­res s'aca­ba­ria orga­nit­zant, mort en Pallach, entorn de la figura carismàtica de Jordi Pujol i les idees mode­ra­des del cris­ti­a­nisme social.” L'autor anota encara una altra decepció, en les seves Memòries d'un somni (Qua­derns Crema, 2011): la pro­posta d'un estat fede­ral no va tro­bar cap com­pli­ci­tat entre els soci­a­lis­tes de més enllà de l'Ebre. I res no ha can­viat, des d'ales­ho­res.

Lluís Raci­o­nero es va ado­nar a Berke­ley, quan ja s'acos­tava a la tren­tena, d'allò que van per­dre, els de la seva gene­ració, a causa de “l'exili dels millors cer­vells, dels intel·lec­tu­als que havien ser­vit la República”. Ho diu a propòsit de la conei­xença de José Fernández Mon­te­si­nos, ales­ho­res pro­fes­sor emèrit de la Uni­ver­si­tat de Califòrnia, la per­sona que el va ense­nyar a escriure. Engi­nyer indus­trial i eco­no­mista, Raci­o­nero va tor­nar dels Estats Units amb el títol d'urba­nista que hi havia anat a bus­car i “pen­jat de les filo­so­fies ori­en­tals”. No crec que hagués estat capaç d'ima­gi­nar-se, quan va ater­rar a Bar­ce­lona, que un dia seria can­di­dat d'Esquerra Repu­bli­cana i que un anys més tard, quan la dreta recu­perés el poder, accep­ta­ria càrrecs i freqüenta­ria la inti­mi­tat del matri­moni Aznar. Memo­rias de un libe­ral psi­codélico (RBA, 2011), és un lli­bre ameníssim, xafar­der, que, aquest sí, em pene­deixo de no haver lle­git abans.