Notícia de l'horror al web

Aquest és un lli­bre entre­tin­gut, escrit a cavall de dos temes de gran actu­a­li­tat: la crisi de la premsa i la segu­re­tat en el núvol d'inter­net. No són pas dos temes menors, atesa la incer­tesa que plana damunt els mit­jans escrits i els enor­mes inter­ro­gants que pesen sobre allò que ens ofe­rirà la xarxa en el futur més imme­diat. Mic­hael Con­nelly ens regala a L'Espan­ta­o­cells (Club Edi­tor) una intriga sobre la inves­ti­gació periodística dels crims come­sos per un informàtic que busca les seves vícti­mes en les bases de dades que ha de defen­sar de qual­se­vol intro­missió.

Mic­hael Con­nelly no ha pas triat un peri­o­dista qual­se­vol per pro­ta­go­nit­zar la seva novel·la. Jack McE­voy és un repor­ter veterà, espe­ci­a­lit­zat en suc­ces­sos, que serà aco­mi­a­dat en el ter­mini de dues set­ma­nes, quan hagi enlles­tit l'encàrrec de for­mar la per­sona que l'ha de subs­ti­tuir: una noia sense experiència i sense fonts, però amb molta empenta i molt hàbil en el maneig d'inter­net i de les xar­xes soci­als, que mai no arri­barà a cobrar la mei­tat del que cobra ell. Són dies difícils, a la redacció de Los Ange­les Times: la crisi econòmica i la implan­tació del for­mat digi­tal han tras­bal­sat l'empresa i els tre­ba­lla­dors. “Va haver-hi un temps que la redacció era el millor lloc del món per tre­ba­llar. Un lloc curull de cama­ra­de­ria, com­petència, tafa­ne­ria, talent cínic i humor, una cruïlla per a les idees i el debat”, refle­xi­ona McE­voy enmig d'una sala buida. I con­clou: “Ara, quan cada any es redu­ei­xen per milers el nom­bre de pla­nes d'infor­mació, aviat el diari serà com la redacció: un poble fan­tasma.” Ningú no pot negar les difi­cul­tats que està vivint la premsa escrita, però la reflexió d'aquest peri­o­dista de novel·la la trobo d'un pes­si­misme exa­ge­rat. Al cap­da­vall, el que tri­omfa, en aquesta història, és el peri­o­disme; el peri­o­disme fet de constància i deter­mi­nació, el peri­o­disme que sap mirar, que sap fer pre­gun­tes i que sap escol­tar, el peri­o­disme que lle­geix i refle­xi­ona.

És el peri­o­disme que exer­ceix el veterà repor­ter de suc­ces­sos, i que segu­ra­ment hau­ria aca­bat prac­ti­cant aque­lla jove apre­nenta si una tecla massa ben tocada a inter­net no l'hagués conduït a la mort. Perquè és explo­rant la xarxa com l'assassí s'adona que li segueix els pas­sos i com aplega la infor­mació necessària per acos­tar-s'hi i matar-la. De fet, és així com ho feia sem­pre: tri­ava les seves vícti­mes explo­rant inter­net i la docu­men­tació que uns quants bufets d'advo­cats, per tenir-la segura i sem­pre acces­si­ble, guar­da­ven en el núvol que ell havia de pre­ser­var de qual­se­vol perill o intro­missió. Un núvol gens vir­tual i molt físic, enter­rat sis metres sota terra en un búnquer de for­migó.

Aquesta mena de núvol no pre­o­cupa només el novel·lista Con­nelly; pre­o­cupa molts governs i grans cor­po­ra­ci­ons, i hau­ria de pre­o­cu­par tots els que, sense pen­sar-hi gaire, pen­gem docu­ments par­ti­cu­lars de tota mena en llocs com aquest tan popu­lar de Drop­box. No pas per dei­xar de fer-ho, sinó per con­fiar en aquells que donin millors garan­ties de segu­re­tat i pri­va­ci­tat.

Està tot tan per fer, en aquest camp, que no hi ha regles clares d'actu­ació. Un jutge francès, per exem­ple, pot acce­dir a les dades d'una empresa o d'un ciu­tadà del seu país si les té allot­ja­des en un ser­vi­dor a l'estran­ger? Com pot un holandès, víctima d'una estafa, denun­ciar que no s'han pro­te­git les seves dades si l'empresa que havia de fer-ho és a l'altra punta del món? França i Holanda ja tre­ba­llen per fer-lo més segur i més trans­pa­rent, el núvol d'inter­net. I l'admi­nis­tració nord-ame­ri­cana, amb la legis­lació anti­ter­ro­rista, ja s'ha donat la potes­tat d'ins­pec­ci­o­nar les dades de qual­se­vol com­pa­nyia del país. Europa, en fi, prova d'ela­bo­rar unes pau­tes d'actu­ació que ser­vei­xin d'ori­en­tació als països comu­ni­ta­ris.

No sé si Mic­hael Con­nelly, antic peri­o­dista de suc­ces­sos i ara autor cele­brat arreu, guar­do­nat l'any 2009 a Bar­ce­lona amb el premi Pepe Car­valho, en la seva quarta edició, tro­barà algun argu­ment, en tot aquest embo­lic, per tor­nar a donar feina al gran Jack McE­voy.