Intriga i desencís

Si la sala Beckett ja va intuir que Mar­tin Crimp era una de les veus més interes­sants de la dra­matúrgia britànica el 2004, ara es cons­tata amb l'èxit de La ciu­tat (Royal Court, 2008). Avui ja es parla d'ell com l'hereu de Harold Pin­ter, perquè és capaç de dibui­xar uns espais amb molta tensió, tot i que l'escena sigui con­ven­ci­o­nal. El mèrit de Crimp és que dis­se­nya una trama ser­vint-se d'un joc for­mal que aporta intriga, humor àcid i que obliga l'espec­ta­dor a man­te­nir una gran atenció per cada detall que es pugui con­ver­tir en metafòric del que vindrà. L'obra, diri­gida per Víctor Muñoz i amb un repar­ti­ment for­mat per Sílvia Bel, Joan Car­re­ras, Míriam Iscla i Diana Gómez, s'estrena demà (21h) a La Pla­neta i farà tem­po­rada del 17 de novem­bre al 18 de desem­bre a la sala Beckett de Bar­ce­lona.

Una pare­lla apa­rent­ment feliç amb una casa amb jardí a la ciu­tat i dos nens que crei­xen a casa es cre­uen dues notícies un ves­pre: que s'està revi­sant l'estruc­tura de per­so­nal a l'empresa de l'home i que la dona (que tre­ba­lla de tra­duc­tora) ha man­tin­gut una con­versa de dues hores amb un escrip­tor que, habi­tu­al­ment es nega a qual­se­vol tipus de relació. Aquest és l'embrió del que serà la seva sepa­ració. A més, la veïna es pre­senta a casa dema­nant que pro­cu­rin que la cana­lla no faci tant de soroll. Són els ele­ments pri­ma­ris per obrir una magrana de rela­ci­ons que, sense pon­ti­fi­car res, des­vela la com­ple­xi­tat de la soci­e­tat actual, des­tapa totes les capes de la soci­e­tat. Muñoz cele­bra que la intriga arriba a una escena final que, tot i ser des­en­ci­sa­dora, no decebrà l'espec­ta­dor.

Pel direc­tor de la Beckett, Toni Casa­res, aquest és un dels millors tex­tos actu­als per expli­car “el moment soci­o­po­li­ti­co­e­co­no­mic que viu Europa: “És un esti­let molt potent que parla de com un món se'n va en orris”. Per Casa­res, amb La ciu­tat, es demos­tra que el tea­tre reac­ci­ona davant dels fets actu­als.

Per Víctor Muñoz, el repte era acon­se­guir que fos nor­mal l'estra­nyesa per on tran­si­ten els per­so­nat­ges. I és que Crimp els dota pun­tu­al­ment d'uns monòlegs incon­ne­xos per arri­bar a for­mu­lar una demanda feri­dora. És el joc que uti­litza l'autor per cap­tar l'atenció del públic i anar des­ple­gant secrets dels per­so­nat­ges.

Mar­tin Crimp va publi­car El camp el 2000 (va ser una de les peces amb què es va pre­sen­tar a Cata­lu­nya). En aquell pas­satge ima­gi­nava una pare­lla que deci­dia sor­tir de la ciu­tat i refu­giar-se al camp per retro­bar-se amb la natura, la veri­tat. La fugida, però, seria inútil. Ara, a La ciu­tat Mar­tin Crimp s'atre­veix a posar la lupa en el cen­tre del con­flicte. Els per­so­nat­ges també tro­ben un refugi en el camp de la cre­ació, un altre miratge que resul­tarà fallit.