Icones d'un temps

L'any 1987, dotze anys després de la mort de Franco, hi havia un cert clima de bonança. S'havia entrat a la Unió Euro­pea i la tran­sició política començava a pas­sar a la història. David Tru­eba uti­litza aquesta con­jun­tura con­creta per pro­po­sar-nos la tro­bada entre dos per­so­nat­ges nus, que es mos­tren davant de les càmeres tal com són amb el desig de con­ver­tir-se en para­dig­mes d'una gene­ració. Ell –José Sacristán– és l'indi­vidu de la Tran­sició, el per­so­natge que ha con­ver­tit el cinisme, les fra­ses lapidàries, amb una forma de con­ducta. Que ha uti­lit­zat la màscara de ferro per mos­trar-se imper­me­a­ble davant l'esde­ve­nir d'un món que no li per­tany. Ella –María Val­verde– és la jove aspi­rant a peri­o­dista, que admira les figu­res que han creat opinió en el seu uni­vers però que té com a repte la pos­si­bi­li­tat de mirar cap a futur, a par­tir de l'herència de la gene­ració ante­rior. És Madrid 1987 de David Tru­eba un intent de pas­sar comp­tes cap al pas­sat? O és sim­ple­ment una reflexió lacònica sobre alguna cosa que està con­dem­nada a aca­bar-se per dei­xar pas a alguna cosa nova? En tot cas, Madrid 1987 és una mena d'exer­cici de cinema de cam­bra on un actor que va ser icona de la Tran­sició –el José Sacristán d'Asig­na­tura pen­di­ente, de Garci– es des­pu­lla davant d'una noia, la sedu­eix i li mos­tra com el seu cos ha començat a enve­llir men­tre li con­fessa que ells varen créixer amb un món car­re­gat de pors i pre­ju­di­cis morals. La radi­o­gra­fia acaba con­ver­tint-se en un retrat d'un temps i d'unes con­duc­tes.