Policlínica

Ignoro si això és una crítica o una con­fessió d'alguna cosa ina­fer­ra­ble, però us asse­guro que algu­nes nits de tea­tre que s'empes­quen aquests cer­ve­llets de Tem­po­rada Alta són difícils d'obli­dar. Per què? Doncs perquè en fina­lit­zar l'espec­ta­cle en qüestió, hom queda en un estadi enigmàtic i ator­dit, com si l'hagues­sin enva­sat al buit i eti­que­tat (17-10-2011) en una car­nis­se­ria, amb un ric­tus dolç i estrany als lla­vis, de fet, un mig som­riure com­pla­ent, pot­ser feliç i tot.​Reconec que fins dijous des­co­nei­xia el sig­ni­fi­cat cor­de­ril del que era el tea­tre físic, però després de veure l'espec­ta­cle El cel dels tris­tos, o la impos­si­bi­li­tat de ser millor per­sona, l'accepció i el sen­tit que­den explícits, mani­fes­tos i escla­ris­sats. Una mes­cla de gèneres i for­mes on la paraula i la fisi­ca­li­tat del cos es com­bi­nen aleatòria­ment cer­cant i explo­tant infi­ni­tes pos­si­bi­li­tats d'un llen­guatge escènic encara per defi­nir, si és que cal, però allu­nyat de con­ven­ci­ons i qual­se­vol natu­ra­lisme raci­o­nal. Ells ho ano­me­nen “tea­tre bas­tard”. Jo ho veig més aviat com una pro­vo­cació irònica i diver­tida, embas­tada d'incògnita i un cert interès per la mes­cla anòmala i el joc cons­tant dels ele­ments escènics: text absurd, però amb una lògica inter­mi­tent que s'auto­a­li­menta, ges­tos acrobàtics, dansa, sons excèntrics, objec­tes quo­ti­di­ans usats dis­tin­ta­ment, una llum pala­treca... rudi­ments tots ells que interac­tuen i com­po­nen una malla escènica que branda entre l'absurd, l'humor negre i el des­con­cert. El para­ment esce­nogràfic deso­ri­enta for­ta­ment l'espec­ta­dor, és un enginy visual i sonor, estri­dent i anòmal que et fa entrar en el gènere de l'espe­cu­lació men­tal, en què cadascú posa bona part del seu ima­gi­nari. Una mena de vela plas­ti­fi­cada i translúcida que ofega l'espai i l'angoixa. Al fons a la dreta, l'Alfredo Carrión asse­gut en una cadira de rodes davant d'una taula de so, pro­duint agu­des dis­tor­si­ons sono­res; un des­per­ta­dor, dues radi­o­gra­fies: pul­mons i una den­ta­dura. A l'esquerra, una catifa cir­cu­lar i un telèfon al mig. El sos­tre plas­ti­fi­cat és baix i la llum obaga. Carrión comença a col­pe­jar amb el cap una planxa metàl·lica, el dring gro­tesc de cam­pana fa aparèixer José Maria Cifu­en­tes (Pablo Moli­nero). Comença la terapèutica en el chi­rin­guito de los sufri­mi­en­tos. La sen­sació és la de tro­bar-nos en una mena de policlínica esqui­zoide, una mes­cla de con­sulta mèdica mig odon­tològica mig psi­quiàtrica que explota l'uni­vers dels ins­tints humans. Ara bé, no em queda clar a qui se sot­met al trac­ta­ment sal­vatge.

Bus­car sen­tit o fil nar­ra­tiu al des­vari escènic pot ser un error, el que té sen­tit és diver­tir-se dei­xant-se por­tar per la força i el ritme fanàtic de l'espec­ta­cle. Ara bé: estem a l'inte­rior d'una ment deli­rant? És un viatge inte­rior que recorre el desig i la insa­tis­facció per trans­cen­dir a un estat supe­rior, a una nova presència? Per mi la presència nova és paròdica i sor­geix d'aquesta des­ca­rada forma nova de riure's abso­lu­ta­ment de tot. Un espec­ta­cle en certa manera excep­ci­o­nal, inclas­si­fi­ca­ble, amb prou capa­ci­tat crítica i entre­te­ni­ment, valent, i amb un humor irònic negre capaç de segre­gar el des­con­cert d'una entra­nya­ble huma­ni­tat.