Ssschubertiada

De vega­des, quan vaig al tea­tre i veig la gent asse­guda espe­rant alguna cosa escènica, penso quin afer exis­teix entre els homes. Què hi ha entre ells? I em res­ponc que ha de ser la boge­ria per­ma­nent, més o menys maqui­llada en els tòpics del bon sen­tit. És lla­vors que penso de seguida en Car­les San­tos com un antídot eficaç con­tra el blan­quet humà.

Schu, schuàb, schubék, schu­brallót, schu­tafót, schu­bilàndia... Schu­ber­na­cles humits. Sí, la nova cre­ació de Car­les San­tos. Com podeu com­pro­var, per fi ha fet una cosa tea­tral­ment sen­sata, un home­natge a un objecte fona­men­tal de la tec­no­lo­gia moderna: l'alta­veu. I què hi pinta Schu­bert, en tot això? Per què Schu­bert? Pre­gun­tes sobre­res, no cal dir-ho, perquè amb Car­les San­tos s'hi con­necta o no, s'hi pren l'humor i el límit com a joc sin­gu­lar, o bé un s'hi escan­da­litza o s'hi avor­reix sis­temàtica­ment. Però, en qual­se­vol cas, sem­pre és una experiència única i molt sana el resul­tat de la qual és tan impre­vi­si­ble com, per­so­nal­ment, satis­factòria. Sem­pre en relació amb el grau d'humor que es porti pen­jat a l'esquena, és clar.

La visió gene­ral és un gran alta­veu, un tòtem, aco­blat dins un enorme qua­drat, una presència de tres metres d'alt per tres d'ample amb per­so­na­li­tat, surant damunt l'aigua humida. Una pas­sa­rel·la el con­necta fins al piano encai­xat al mig del pati de buta­ques, un lloc de pas entre l'esce­nari i la pla­tea o el car­rer, si s'escau. Els per­so­nat­ges, el pia­nista, una actriu, la vio­li­nista, i una direc­tora d'orques­tra sense orques­tra, interac­tuen pun­tu­al­ment, però que­den reti­rats de l'esce­nari. L'alta­veu, la gran presència pro­tagònica, és autònom: pren deci­si­ons, con­versa, canta, fa sorolls, s'aco­bla i té pro­ble­mes. Què hi farem! L'han huma­nit­zat! Però no té nom i si el desen­do­llen, calla.

Després de l'espec­ta­cu­lar Chicha Mon­te­ne­gro Gallery pot sem­blar un espec­ta­cle petit, una mena de diver­ti­mento, però la per­so­na­li­tat de Schu­bert, la seva música –que és l'altre gran per­so­natge de l'obra–, per l'espe­cial veu interna que conté, demana un cert tipus de reco­lli­ment escènic. No obs­tant això és un mun­tatge amb moments molt sor­pre­nents, alguns d'una bellesa impen­sada, i d'altres d'una pro­vo­cació il·limi­tada. De fet, no sabria dir si tot ple­gat és un home­natge a l'alta­veu, embol­ca­llat per la deli­ca­desa musi­cal de Schu­bert; o bé, un home­natge a Schu­bert ampli­fi­cat per un alta­veu pompós i alti­so­nant. L'essència i el geni del cre­a­dor hi són amb escreix, també amb pon­de­rada bri­llan­tor. Ben mirat, és la con­fron­tació plàstica de la música amb el tea­tre, jugant amb el so deli­rant de la paraula i bar­re­jant un munt de llen­guat­ges alter­na­tius que, mal­grat es com­pen­sen no sense difi­cul­tat, ho fan amb l'humor irre­ve­rent i incom­men­su­ra­ble de Car­los San­tos.