“L'art no ha d'estar subvencionat” Una aventura d'avantguarda

Miró o Picasso? Miró.
Un poeta. Joan Salvat-Papasseit.
Un músic. Aram Kachaturian.
Trïi un segle. XVI.
La seva obra més estimada. Una pica d'aigua
beneïda del segle XVI.
Una peça que mai no es vendria. La Crucifixió, de Matthias Grünewald.
Quina ciutat representa l'art? Londres.
L'art ha d'estar subvencionat? No.
Per què la gent ha de comprar art? Per sentir-se lliure.
Com seria el món sense l'art? Un món inhumà.

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, un galerista és el “propietari o responsable d'una galeria d'art”. I una galeria d'art és una “sala destinada a l'exposició i comercialització d'obres d'art”. I res més? No tothom que pinta un quadre és un artista. Ni tothom que compra una obra d'art és un col·leccionista. Tampoc tothom que ven una obra no és un galerista. Un galerista no és només un comerciant. I menys a Catalunya, on en una època no gaire llunyana es va confiar a les galeries funcions culturals en absència de museus. Sobre aquest esperit de galeristes agitadors culturals, que encara perviu, el suplement de Cultura d'El Punt Avui hi posa a partir d'avui una lupa. La sèrie De cara a la galeria resseguirà cada setmana la història d'una galeria catalana.

Obre la sèrie la galeria barcelonina Oriol, que va obrir les portes l'estiu del 1976 amb l'ímpetu de Rafael Domènech, un hoteler de Falset embruixat per l'art que va començar de zero picant portes amb un quadre sota el braç. Tot i que el seu bateig artístic va ser amb el segle d'or de la pintura catalana, aviat va tenir l'agosarada pensada d'exposar i portar a fires d'antiguitats obres de Miró, Dalí i Picasso. Avui una combinació normalíssima, fa 30 anys tot un atreviment que provocava molts recels.

Als vuitanta, Rafael Domènech va excel·lir en la caça i captura de grans obres –com La vicaria, de Fortuny, una de les preses que més cofoi l'han fet sentir–, i mica en mica la galeria va començar a impregnar-se de pedigrí en el terreny de les avantguardes històriques. Una especialitat que també ha assumit com un repte propi el seu fill, Marc Domènech, avui al capdavant –amb la complicitat total del seu pare– d'una galeria que, tot i ampliada, segueix emplaçada en la mateixa adreça, el carrer Provença, 264.

Marc Domènech es va incorporar a la galeria el 1997 –després d'un llarg període de formació a Londres– amb moltes ambicions. “La meva obsessió és tenir un estil, una marca, una personalitat que tothom associï amb la galeria. Com els bons vins que s'atribueixen a un celler, vull que la gent digui: ‘Aquesta peça és de la galeria Oriol, només pot ser de la galeria Oriol'”.

Desafiant les definicions simplificades de diccionari, Marc Domènech diu que “ser galerista és crear col·leccions, gust, coneixements estètics.” El galerista crea, per tant, se la juga contínuament. “És molt important trobar l'equilibri entre l'entusiasme i la cautela. El negoci exigeix el cap fred, però t'empeny la rauxa, que sense fre és perillosa.” Perillosa i inevitable. “És obvi que tenim un punt de bogeria, per ser galerista has d'estar una miqueta tocat.” Com l'artista que es baralla, sol i angoixat, amb la tela al seu taller, el galerista té la mateixa sensació exercint el seu ofici. Una sensació de solitud. El camí està ple de trencalls i “la temptació de copiar el que ja ha fet un altre és molt alta. No és el bon camí, potser sí del reconeixement a curt termini, però no a la llarga.”

Els temps han canviat i les galeries tenen davant seu un horitzó de futur encara poc definit, ple d'ombres per l'alt nivell d'exigència del mercat internacional. “Les coses han canviat i més que canviaran, ens hem de replantejar la manera de treballar, però l'ull del galerista acabarà romanent. Serà molt difícil que el substitueixi res i ningú. Més que comprar i vendre obres indiscriminadament, el galerista del futur haurà de gestionar col·leccions.”

“Ja no n'hi ha prou de penjar un Miró a la paret, has de justificar-lo. Com en el món de la cuina, que un bon plat, sense una bona presentació, no convenç”, emfasitza Domènech. Emulant l'instint de fera dels grans galeristes, la recerca de peces és el seu principal estímul. “Sovint, la peça més important no és la que sembla que és la més important. Aquí és on el galerista té i tindrà molta feina per fer.”