Volàtil, inconsistent

Vola­ti­li­tat o incon­sistència serien els con­cep­tes clau a l'hora de par­lar de l'espec­ta­cle Mur­mu­res des murs, en què Aurélia Thi­errée, segons pròpia con­fessió, es dedica a res­ca­tar idees del sub­cons­ci­ent de la seva mare, Vic­to­ria Thi­errée-Cha­plin, cofun­da­dora del cèlebre Cir­que Ima­gi­naire jun­ta­ment amb la seva pare­lla, l'actor i direc­tor d'escena Jean-Bap­tiste Thi­errée. Després va arri­bar el Cir­que Invi­si­ble. En tots dos, Aurélia i el seu germà, James, que va tri­om­far fa poc al TNC amb Raoul, hi actu­a­ven regu­lar­ment, fins que fa uns anys Aurélia, diri­gida per Vic­to­ria i pouant del seu ima­gi­nari, van cons­truir una delícia com L'ora­to­rio d'Aurélia, un espec­ta­cle cor­pre­ne­dor, emo­ci­o­nant, sor­pre­nent, d'una gran bellesa visual i una poètica molt espe­cial, amb efec­tes òptics mera­ve­llo­sos que hi apor­ta­ven el mis­teri, la màgia, poten­ci­ada per la presència hipnòtica de la pre­ci­osa Aurélia. Ales­ho­res es retra­tava el món inte­rior d'una noia reclosa i, mal­grat que les imat­ges que es mos­tra­ven al públic eren majo­ritària­ment incon­ne­xes, sem­pre hi havia un fil nar­ra­tiu que les sos­te­nia. Ni que sigui per com­pa­ració, Mur­mu­res des murs hi surt per­dent, i molt. El fac­tor sor­presa davant deter­mi­nats efec­tes, per a qui no ha vist mai un espec­ta­cle de la com­pa­nyia dels seus pares o d'ella mateixa, o fins i tot d'un altre espe­ci­a­lista en l'àmbit dels efec­tes visu­als com Phi­lippe Genty, pot jus­ti­fi­car un cert enllu­er­na­ment, però, tot i això, en aquest espec­ta­cle no hi ha emoció.

La pro­ta­go­nista emprèn un viatge a través de diver­sos edi­fi­cis, en què topa amb la vida dels seus habi­tants, amb els objec­tes, amb la seva música, els seus som­nis i records, i les seves il·lusi­ons. També es resis­teix a ser cap­tu­rada per una legió d'homes gri­sos, que la volen trans­for­mar en el que són ells matei­xos. Inter­pre­ta­ci­ons? Totes les que con­vin­gui, com passa amb gai­rebé totes les imat­ges que es suc­ce­ei­xen, i això és un valor posi­tiu perquè per­met al públic fer-se la seva pròpia idea sense coti­lles de cap mena. Ara bé, ja no és tan posi­tiu que l'espec­ta­cle sigui exces­si­va­ment irre­gu­lar, amb fos­cos con­ti­nus que sepa­ren una escena d'una altra afec­tant greu­ment el ritme de la peça, per­me­tent que facin acte de presència la indi­ferència, o fins i tot l'avor­ri­ment. L'apa­rició d'una mena de ieti de plàstic –a la imatge– és un dels pocs moments interes­sants en un espec­ta­cle en què recur­sos molt clàssics, com el tre­ball de slaps­tick de Mag­nus Jakobs­son, un bon clown, o la mani­pu­lació d'una gavar­dina o abric per part d'un sol intèrpret per crear la il·lusió que n'hi ha dos –truc en què excel·leix el mes­tre Polu­nin– són els que donen els millors resul­tats. Cal afe­gir també el bon tre­ball de cos de Jaime Martínez, impe­ca­ble, que s'emmarca en un tre­ball glo­bal feble, sense con­sistència, volàtil.