Plor sense por

Si li expli­queu a algú l'argu­ment d'aquesta pel·lícula pot ser que marxi cames aju­deu-me: una pare­lla (Romeo i Juli­ette!) es conei­xen, s'ena­mo­ren, es casen i tenen un nen al qual de seguida se li diagnos­tica una greu malal­tia. Carn de tele­film de sobre­taula. Fulletó plo­ra­ner. Melo­drama exhi­bi­ci­o­nista. Les defi­ni­ci­ons podrien con­ti­nuar, però ja veieu per on vaig. El mèrit d'aquesta segona pel·lícula de Valérie Don­ze­lli con­sis­teix a esqui­var amb mira­cu­losa habi­li­tat tots aquests clixés per tal d'ofe­rir-nos, com un regal ines­pe­rat, una de les experiències més emo­ti­ves i inten­ses que he tin­gut el plaer de gau­dir en una sala dar­re­ra­ment. Decla­ración de guerra ens retorna la fe en aquell cinema amb el qual et pots iden­ti­fi­car, i riure, i plo­rar, i mol­tes coses més, sense sen­tir-te pres­si­o­nat ni víctima de cap tipus de xan­tatge emo­ci­o­nal.

Com s'ho fan Don­ze­lli i el seu guio­nista (també pro­ta­go­nis­tes) per acon­se­guir-ho? La tra­dició que trien com a punt de par­tida és la de François Truf­faut i Jac­ques Demy, és a dir, un rea­lisme pas­sat pel fil­tre del mera­vellós, com si es tractés d'un petit conte moral. I l'estratègia con­sis­teix a fer visi­ble el dolor sense estridències, fins i tot amb recur­sos del cinema musi­cal i la comèdia romàntica. S'ha dit que, a més a més de la des­cripció d'un cal­vari, Decla­ración de guerra també és una his­to­ria d'amor. Res no és més cert, però he de con­fes­sar que par­ti­cu­lar­ment el que més m'arriba és la faci­li­tat amb què va encara més enllà i parla de la vida sense neces­si­tat de pon­ti­fi­car, mos­trant-la amb un seguit d'arti­fi­cis dar­rere els quals hi ha la rea­li­tat més crua, però també la més ten­dra. I aquesta riquesa de mati­sos fa que el film sigui un dels més impor­tants de la cine­ma­to­gra­fia fran­cesa recent.