Filiació vienesa

Les casu­a­li­tats a vega­des tenen fona­ments sòlids. Igual que fa unes set­ma­nes Daniel Baren­boim al Palau de la Música, també Chris­tian Zac­ha­rias ha com­bi­nat Mozart amb Bruck­ner, subrat­llant la fili­ació vie­nesa que lliga els dos com­po­si­tors. En el seu ben­vin­gut retorn a l'Audi­tori, el music ale­many va tor­nar a exhi­bir les seves impe­ca­bles cre­den­ci­als mozar­ti­a­nes en el Con­cert per a piano núm. 27. L'elegància extrema en el fra­seig, la capa­ci­tat per variar el dis­curs amb múlti­ples i, tot i que no va ser cap sor­presa, una des­tresa digi­tal més gran que Baren­boim, van ser notes dis­tin­ti­ves de la seva lec­tura. Un solista d'aquest cali­bre merei­xia un so mes acu­rat d'una orques­tra que el coneix amb escreix.

Les limi­ta­ci­ons en l'exe­cució van que­dar mes pale­ses en la Sisena de Bruck­ner, la menys esti­mada de les grans sim­fo­nies de l'austríac, i l'única, junt amb la Setena i la incon­clusa Novena, que es va lliu­rar de la seva dèria revi­si­o­nista.

El divorci entre con­cepció i rea­lit­zació pràctica va ser exces­siu: corda grisa –amb l'enèsim con­cer­tino con­vi­dat: es resoldrà algun dia aquest tema?–; metall no sem­pre precís, i ines­ta­bi­li­tats rítmi­ques. Va ser una llàstima, perquè l'òptica de Zac­ha­rias és prou atra­ient, amb temps que mai cauen en la moro­si­tat, però amb prou paciència com per poder-se delec­tar en la riquesa polifònica de la par­ti­tura. L'Ada­gio va ser el movi­ment mes reei­xit, men­tre que en els finals del pri­mer i el quart temps Zac­ha­rias no va acon­se­guir dosi­fi­car amb prou perícia l'alli­be­ra­ment d'ener­gia.

L'home­natge de l'Audi­tori a l'artista Antoni Tàpies, expo­sant una obra del des­a­pa­re­gut artista en el foyer, va ser una idea ben encer­tada.