Eureka!

D'expe­ri­ments musi­cals n'hi ha hagut de tota mena, natu­ra­lesa i con­dició, però la pro­posta de com­bi­nar una for­mació de cobla, un quar­tet de jazz i un gui­tar­rista fla­menc a l'entorn del reper­tori de Bill Evans és una d'aque­lles teme­ri­tats que reclama una asse­gu­rança a tot risc. El coratge d'una ini­ci­a­tiva així té el seu mèrit, però malau­ra­da­ment resulta ine­vi­ta­ble que sus­citi recel entre els par­ro­quians de la sar­dana, el jazz i el fla­menc, i que en lloc de sumar acabi retra­ient en cadas­cun d'aquests sec­tors. Aquesta va ser la pri­mera impressió en veure buta­ques bui­des a la sala 2 de l'Audi­tori davant d'una pro­posta d'aquesta trans­ver­sa­li­tat. I la veri­tat és que va ser una llàstima, perquè l'espec­ta­cle va asso­lir un èxit rotund i abso­lu­ta­ment meres­cut. L'expe­ri­ment va esde­ve­nir una deli­ci­osa audàcia i els seus impul­sors es merei­xen ento­nar l'eureka reser­vat als inven­tors que asso­lei­xen la seva fita. En tot moment la gui­tarra dolça i de lirisme intens de Niño Josele va amo­llar-se a les coor­de­na­des jazzísti­ques coman­da­des al piano per un ins­pi­rat Joan Díaz que es coneix Bill Evans com el pal­mell de la seva mà. La màgia, però, es feia com­pleta quan entrava en joc el so de la cobla i el caliu de les canyes, el color dels metalls, i el tim­bre del fla­biol con­ce­dien a cada peça una iden­ti­tat evo­ca­tiva i medi­terrània. Clàssics del reper­tori Evans (Turn out the stars, Peace, My foo­lish heart) es van alter­nar amb peces pròpies del gui­tar­rista d'Alme­ria (Camino de Lucía, ¿Es esto una bulería?, Glo­ria ben­dita) fins a deri­var en el bis Waltz for Deb­bie i con­sa­grar la Cobla Sant Jordi com una de les for­ma­ci­ons més esti­mu­lants del país.