Crítica
cinema
La pantalla és una festa
A La rosa púrpura del Caire, de Woody Allen, Cecilia –Mia Farrow– intentava escapar de la depressió econòmica dels anys trenta anant al cinema i imaginant paradisos perduts. Al començament de The Muppets, una parella que viu a l'Amèrica profunda i el seu amic titella arriben a la conclusió que per sortir del món gris on viuen la millor teràpia és recuperar els protagonistes d'un vell programa del passat –The Muppets– perquè ells tenien alguna de les claus de la felicitat. A partir d'aquest moment, la nova pel·lícula-resurrecció de la granota Gustau i companya és un brillant acte de recuperació i celebració: es recupera el passat per celebrar el present sense nostàlgia.
Els protagonistes de la història viatjaran a Los Ángeles i descobriran que el món dels muppets està oblidat i amenaçat de mort. El seu creador, Jim Henson, va morir el 1990 i des de llavors el món de l'animació televisiva ha anat per altres camins. The Muppets, de James Bobin, pren la clàssica forma de pel·lícula de recerca i reunió dels aventurers del passat. L'operació s'articula al voltant d'un gran xou benèfic, a l'ombra de The Blues Brothers, de John Landis. La recuperació del passat estableix un corrent amb l'onada nostàlgica que des de The Artist fins a Super 8, passant per Hugo Cabret sembla dominar el cinema actual. La recuperació de The Muppets té, però, una certa dimensió política: recuperar aquests titelles equival a recuperar unes formes de fer comèdia musical infantil sense grans efectes especials i amb una clara voluntat d'incorrecció política. Per això no és casual que a la festa convidin líders de la incorrecció política com ara Jack Black i Zack Gallafinaikis, l'estrella de Resacón en Las Vegas.
No es tracta de donar vida a allò que ja no hi és –el programa dels anys setanta–, sinó de fer una gran festa d'evocació que converteixi la pel·lícula de James Bobin en un gran homenatge a Jim Henson. I ho assoleixen amb èxit.
