Teoria dels cossos

La relació entre el cinema i la vide­o­cre­ació ha estat un dels temes clau en l'audi­o­vi­sual dels dar­rers anys. Steve McQueen és un dels que han fet el salt, o com a mínim ha cre­uat la fron­tera entre vídeo i cinema. Ja amb el seu pri­mer llarg, Hun­ger, va voler dei­xar clar que era un artista: lla­vors es va par­lar d'una visió vio­len­ta­ment física del cos, d'un estil geomètric d'enqua­dres claus­trofòbics i angoi­xants... Shame, la seva segona pel·lícula, resulta menys evi­dent en aquest sen­tit, però no deixa de subrat­llar les inten­ci­ons del cine­asta, la seva volun­tat de fer esde­ve­nir el que hau­ria pogut ser un sim­ple melo­drama psi­cològic en l'estudi d'una per­so­na­li­tat addic­tiva. I si aquesta per­so­na­li­tat té el cos de Mic­hael Fass­ben­der, lla­vors els límits encara es difu­mi­nen més, ja que Shame és alhora una pel·lícula comer­cial i un expe­ri­ment. D'una banda, no vol dei­xar d'explo­tar les pos­si­bi­li­tats mor­bo­ses del seu tema; d'una altra, vol fer-les esde­ve­nir una reflexió sobre les ten­si­ons entre les figu­res i l'espai en el món con­tem­po­rani. I és per aquest cos­tat on Shame té més interès, sobre­tot quan pinta un uni­vers fred i des­hu­ma­nit­zat on ja no exis­teix el desig, sinó única­ment el seu fan­tasma. El pro­blema, però, arriba quan McQueen es veu obli­gat a arti­cu­lar un seguit d'imat­ges i con­fron­tar-les, ja no dic cons­truir una trama, sinó fins i tot fer-nos arri­bar a la vora de l'abisme. Lla­vors l'exces­siva pul­cri­tud del seu estil, el per­fec­ci­o­nisme fred i mecànic de les for­mes, s'enfronta ine­vi­ta­ble­ment amb els focs inte­ri­ors que vol des­criure, i
el resul­tat és un film que es repri­meix contínua­ment a si mateix en bene­fici d'un gla­mur visual acla­pa­ra­dor. El dis­seny gua­nya al dis­curs i tot és massa atrac­tiu per resul­tar inqui­e­tant.