Les dents del flabiol

Tots conei­xem històries de per­so­nes fetes a si matei­xes. Són pro­ta­go­nis­tes d'històries de constància, de per­se­ve­rança i de fe insu­bor­na­ble en allò en què es creu, però, sobre­tot, són històries pro­ta­go­nit­za­des per l'ena­mo­ra­ment en aque­lla causa, i per la con­vicció de poder-hi apor­tar tot el que és ima­gi­na­ble per fer lluir tot el seu poten­cial, perquè pugui ofe­rir tot el que sigui pos­si­ble.

Jordi León va néixer en la música en un moment en què el fla­biol tenia una dimensió força reduïda. La presència de l'ins­tru­ment en el folk­lore més popu­lar era i és incon­tes­ta­ble, però la cobla, la for­mació més simfònica i de com­po­nent musi­cal­ment més clàssic de què for­mava part, no li ator­gava un paper gaire pre­pon­de­rant. De fet, fins a la seva irrupció, cap for­mació històrica s'havia dis­tin­git pre­ci­sa­ment pels seus fla­bi­o­lai­res, pot­ser a excepció de només una, la Prin­ci­pal del Llo­bre­gat, el solista de la qual, en Josep Vià, és un dels fona­ments de l'inici del camí de León, jun­ta­ment amb Narcís Paulís i Manuel Oltra. Des d'ales­ho­res, els refe­rents musi­cals de León s'han diver­si­fi­cat, però el leit motiv de la seva acti­vi­tat s'ha basat en el fla­biol per aca­bar-lo dotant d'una base pedagògica, estilística i acadèmica amb la qual l'ins­tru­ment ha estat capaç d'ense­nyar totes les seves dents.

El lle­gat de León és, ja ara, una etapa de la història de la música cata­lana de què donen tes­ti­moni els diver­sos grans fla­bi­o­lai­res que inun­den la gran part de les for­ma­ci­ons del país. Una història de dig­ni­fi­cació que fa 40 anys que es va començar a ges­tar, i que dijous que ve, a les 8 del ves­pre, es fes­te­jarà a l'Escola Muni­ci­pal de Música de l'Eixam­ple, a Bar­ce­lona, en un con­cert que tindrà l'acom­pa­nya­ment de Jordi Vila­prinyó al piano i de Jordi Figaró, un dels seus dei­xe­bles més des­ta­ca­bles.