Whitney Houston i Diògenes

Fa sis anys la família va fer públic als mit­jans que Whit­ney Hous­ton vivia enclaus­trada a la seva mansió d'Atlanta. Tenien l'espe­rança que algú l'aju­da­ria a fugir de l'heroïna i el crack, que ella mateixa anava com­prar als bar­ris d'indi­gents, amb els quals man­te­nia l'únic con­tacte exte­rior. La milionària Whit­ney arre­ple­gava mun­ta­nyes de brossa que car­re­gava cap a casa. Se li va diagnos­ti­car la síndrome de Diògenes, una malal­tia que patei­xen espe­ci­al­ment per­so­nes que han per­dut d'una manera molt sen­tida algun ésser esti­mat. Però no era aquest el cas de la can­tant. Si Whit­ney va per­dre algú, va ser el seu marit Bobby Brown, i no pas per culpa de la mort, sinó perquè l'esto­ma­cava de valent. Divorci, mal­trac­ta­ments i dro­gues van supo­sar per a la can­tant una bar­reja letal a mitjà ter­mini.

Costa ima­gi­nar aque­lla bellíssima diva del pop que el novem­bre del 1988 va ena­mo­rar el públic de la Monu­men­tal de Bar­ce­lona trans­for­mada en una trista pellofa cai­guda a l'infern. Tot i que les bio­gra­fies són prou dife­rents, tant ella com Amy Wine­house van tenir en comú la falta d'auto­con­trol sobre el seu propi camí. Per això, ni l'una ni l'altra van arri­bar a com­ple­tar una tra­jectòria que pro­me­tia ser bri­llant. Perquè Hous­ton, per més que tin­gui un èxit inqüesti­o­na­ble en el rànquing mun­dial de temes d'amor com I will always love you, va apor­tar ben poca cosa al soul i el rhythm-and-blues. El seu risc artístic mai va pujar de zero. Amb una veu pro­di­gi­osa i els seus dots inter­pre­ta­tius, si hagués can­tat la merda que por­tava dins en lloc de simu­lar ena­mo­ra­ments de pa sucat amb oli com a El guar­da­es­pat­lles, pot­ser ara tin­dria un lloc pri­vi­le­giat entre els grans de la música negra. I, vés a saber, si s'hagués sin­ce­rat amb ella mateixa a l'hora de can­tar, pot­ser l'alco­hol i les dro­gues no hagues­sin aca­bat men­jant-se-li l'ànima.