L'indiferent

Hi ha dues mane­res de cons­truir una novel·la: la de Henry James, quan es par­teix de la cre­ació dels per­so­nat­ges, o la de Robert Louis Ste­ven­son, quan es comença amb la posada en escena. A Bar­ce­lona cau, Valentí Puig ha seguit la lliçó de James i d'entrada ha con­ce­but el pro­ta­go­nista, Víctor Ayme­rich, el gran indi­fe­rent, l'home que viu “sense bé ni mal”. Per això l'obra sem­pre manté una lec­tura uni­ver­sal. Després, l'autor ha bus­cat un esce­nari adi­ent per col·locar-hi aquesta peça cen­tral que ver­te­bra la nar­ració: Bar­ce­lona, just abans de caure el 26 de gener del 1939.

A través d'Ayme­rich, un doble agent del SIM i quin­ta­co­lum­nista, i el pano­rama deso­la­dor de la ciu­tat, Puig estu­dia a fons, sense estal­viar- nos cap detall escabrós, una soci­e­tat a punt del col·lapse civi­lit­za­tori, on tot s'hi val. Una soci­e­tat en què els assas­si­nats, els escor­colls, les denúncies, els arres­tos, la tor­tura, els roba­to­ris, el pillatge, la depre­dació, l'abas­se­ga­ment, l'espe­cu­lació, la gana, la por, la misèria, la traïció, el cinisme, la men­tida, l'arbi­tra­ri­e­tat, la injustícia, la vora­ci­tat, el sexe desen­fre­nat, l'alco­hol, la impre­visió, la incer­tesa, el joc i l'ego­isme són el pa de cada dia. A més, no costa gens, per mitjà d'un cert efecte al·legòric, detec­tar certs paral·lelis­mes amb l'estat del món avui mateix. Només exis­teix la con­tra­par­tida del sacri­fici per amor de la copro­ta­go­nista, Pal­mira.

Bar­ce­lona cau res­pira mes­tratge, començant pel pes de la substància intel·lec­tual i la fibra moral. Si mai el des­crip­tor lite­ra­tura d'idees ha tin­gut un sen­tit pro­fund és en el con­text d'aquesta novel·la. Com el Con­rad d'El cor de les tene­bres, Puig estu­dia la dis­lo­cació de la con­dició humana davant d'una situ­ació límit. I arriba a la mateixa con­clusió que ell: la nos­tra capa civi­lit­zatòria és ben prima.

Per una altra banda, tenim la con­cen­tració de l'obra que per­met el con­trol per­fecte del ritme nar­ra­tiu, un ritme sin­co­pat que es torna sta­catto tre­pi­dant a mesura que avança la història cap a la seva fi ine­xo­ra­ble. El des­ple­ga­ment de la trama argu­men­tal en 10 capítols divi­dits en esce­nes, d'alta sig­ni­fi­cació real, con­cep­tual i simbòlica, que van sor­gint orgànica­ment des de dins de la mateixa ener­gia del text i no a par­tir de l'apli­cació mecànica d'un esquema impo­sat des de fora.

L'equi­li­bri just entre els aspec­tes interns i externs dels per­so­nat­ges i els esce­na­ris. La com­bi­nació insu­pe­ra­ble de rea­lisme i recre­ació ima­gi­na­tiva on tot queda reves­tit de vera­ci­tat i plau­si­bi­li­tat.

L'excel·lent maneig del punt de vista que s'adapta a cada escena amb una bate­ria de recur­sos que va des de la distància callada a la pro­xi­mi­tat càlida. L'evo­cació bro­dada dels per­so­nat­ges i els esce­na­ris, a par­tir d'una tria encer­tada d'ele­ments repre­sen­ta­tius. El res­se­gui­ment minuciós del pas del temps que car­rega el text d'un soter­rat clima de tensió i expec­tació.

La llen­gua, pre­cisa i rica, està posada al ser­vei d'una sen­si­bi­li­tat molt acu­sada. Una llen­gua que trenca amb l'esque­ma­tisme pro­totípic de la novel·la breu i genera una sen­sació de den­si­tat i ple­ni­tud. El sub­til sis­tema de repe­ti­ci­ons que acaba con­ver­tint-se en una sèrie de leit­mo­tiv que pre­fi­gu­ren el desen­llaç.

Eliot insis­tia que l'existència d'un sol poema excel·lent ens obli­gava a lle­gir tota la pro­ducció d'un autor. Bar­ce­lona cau és la novel·la que, amb la seva extra­or­dinària vàlua, farà que els lec­tors hagin de recu­pe­rar la resta de la sòlida obra nar­ra­tiva de Valentí Puig.